En la croada que manté el Levante U.D. amb l’univers de la Primera Divisió l’única condició era conjugar amb el verb vèncer en el xoc davant l’Oviedo. El joc de la cabalística, tan en voga en la disciplina del balompié, va deixar de tenir sentit al caient del migdia del passat diumenge quan el Numància aconseguia anivellar el duel disputat davant el Tenerife en el feu dels Ocellets. Els ressons d’aquella diana van impregnar a la ciutat de València pràcticament immediatament. La sort estava tirada des d’aqueix precís instant. No calia exercitar la ment a la recerca de alambicadas i intricades operacions d’arrel matemàtica per a trobar la solució. El triomf transportava a l’entitat que ensinistra Muñiz a l’ecosistema de LaLiga Santander. No hi havia un altre requisit, ni clàusules addicionals que emplenar en el formulari de la confrontació que reunia en el feu de Orriols a les hosts blaugranes i la institució ovetense.
Era una condició sine qua nom que el Levante U.D. va complir escrupolosament. Les agulles del rellotge s’acostaven a les vuit de la vesprada i l’entitat levantinista mudava la seua status i el seu rol. Sobre la gespa del coliseu de Orriols els jugadors, cos tècnic i afeccionats donaven regna solta a les seues emocions amb l’única finalitat de festejar amb pompa i boato el cinquè ascens de la història en blava i grana. Rememorar aquestes gestes significa iniciar un recorregut cap al passat per a fixar l’atenció al juny de 1963, si es tracta d’escrutar el primer desafiament marcat per l’èxit. L’esquadra granota va assumir una eliminatòria davant l’Esportiu de La Corunya. Aquella primavera va ser pròdiga en confrontacions entre la representació granota i les hosts gallegues. La Copa del Generalísimo preludió un duel titànic amb la Primera Divisió voltant l’horitzó.
El Levante U.D. va eixir indemne de totes les batalles disputades davant l’esquadra preparada per Lele. Hi havia morbositat en la banqueta. Lele va abandonar el club de Vallejo al desembre de 1962 per a dirigir al bloc de la Corunya en la elite. Uns mesos després iniciava un camí en sentit contrari. Va ser en l’extint feu del carrer d’Alboraia, encara que tot va començar a gestar-se en Riazor després de les dianes de Domínguez i Wanderley que van negar el gol de Montalvo. Una setmana després Serafín i Vall van elevar al Levante U.D. fins als altars del futbol espanyol. Aquell Levante U.D. havia mantingut una cruenta guerra contra el Múrcia per la cúpula del Grup Sud de Segona Divisió. L’última jornada va dibuixar un partit sideral en La Condomina que es va resoldre amb una igualada que va projectar al club local al firmament de la elite. El Levante U.D. mai va liderar la taula, però va ser capaç d’aprofitar l’eliminatòria davant l’Esportiu per a expressar les conviccions que havia mostrat sobre la pastura en la competició.
El Levante U.D. va competir contra els grans de la màxima categoria durant dos exercicis inoblidables. I l’espera va amenaçar amb adquirir l’eternitat. Quatre dècades després, curs 2003-2004, va recobrar la memòria per a tornar a aconseguir la immortalitat. El col·lectiu de Manuel Preuat va ser un exemple de regularitat. Va acudir amb puntualitat suïssa a la seua cita en el podi de la classificació. De fet, únicament va faltar en la jornada tercera. El sprint final, amb cinc victòries enfilades, li va guiar fins al liderat. Ja no es apeó d’aqueix pedestal. En Xerez va posar en ordre els seus pensaments per a sentir-se invulnerable una vegada més. No van tardar el precipitar-se aqueixes emocions. Al juny de 2006 el Levante U.D. va signar el tercer ascens del seu registre històric. Va ser a Lleida en un exercici replet d’arestes. Vaig rajar va rellevar a Oltra en el primer tram del curs.
En la postrera jornada depenia de les seues prestacions per a assaltar els murs imponents de la Primera Divisió. Riga va confirmar la superioritat blaugrana. Va ser l’arrencada d’un període nebuloso, replet d’incertesa, que va concloure amb una crisi institucional i amb l’entitat en concurs de creditors. La principal virtut del Levante U.D. va ser la seua capacitat per a reinventar-se de nou. El Centenari va confirmar l’efervescència d’una societat orgullosa del seu passat en la cerca d’itineraris alternatius pels quals projectar-se. L’enfrontament davant el C.D. Castelló es va convertir en un paradigma. L’esquadra de Luis García va desafiar les lleis del futbol per a forjar una nova era; sis cursos en Primera i una experiència en la Lliga Europea trufan aqueixa seqüència última.
