“Em propose fer riure, fer plorar, i sobretot no deixar que la gent s’avorrisca ni un minut. Gens de llandes”, va escriure Vicente Blasco Ibáñez en una missiva de 1909. Es referia a les conferències que impartiria en un dels seus viatges, però podria haver-se referit als espectadors del seu hipotètic biopic. En algun punt a mig camí entre els retrats de les seues novel·les i la pragmàtica espontaneïtat de les seues cartes està la realitat dels seus viatges pel món; històries en tons sèpia si es miren des de 2017, però tan espectaculars al començament del segle XX que es van avançar al Technicolor amb el qual després s’adaptarien al cinema.
L’escriptor valencià era conscient de l’aire popular dels seus textos, que, sumat al seu èxit de vendes, li va valdre el menyspreu d’alguns literats de l’època. Estava compromés fins i tot políticament amb aqueixa agitació fulletonesca que també va impregnar la seua vida. L’exposició ‘Vicente Blasco Ibáñez. Un valencià universal’, que pot visitar-se fins al 7 de maig en el monestir de Sant Miquel dels Reis (València), arreplega cartes com la citada, primeres edicions, material audiovisual i un repàs minuciós per les aventures d’un autor que va viure més que va imaginar bona part dels seus escrits, i també va presumir d’açò.
“En la novel·la de Blasco Ibáñez estan presents la majoria dels escenaris que va recórrer en la seua vida. Com a escriptor realista, una de les exigències a les quals havia de respondre era documentar-se sobre l’espai abans de la redacció. Hi ha anècdotes molt curioses: per a escriure Canyes i fang, Blasco Ibáñez va estar vivint en l’Albufera, havia fet el seu estatge en una barca”, explica Emilio Sales, catedràtic d’institut i comissari de l’exposició juntament amb el secretari de la Fundació Blasco Ibáñez, Ángel López.
La mostra en el monestir, antiga presó i avui seu de la Biblioteca Valenciana, és una de les activitats en les quals participa la Generalitat per a celebrar que enguany es compleixen 150 anys del naixement de l’escriptor. L’exhibició, basada en fons de la mateixa Biblioteca, està presidida per un enorme mapamundi en el qual apareixen marcades les seues expedicions: França, Argentina, Estats Units, o una exhaustiva volta al món amb parada a Hong Kong, Manila, Java, Bombai… “Va recórrer el nord d’Àfrica a la recerca de la memòria que es conservava de Cervantes, tota Europa, va fer un viatge en l’Orient Express amb destinació a Turquia en el qual coneix al sultà…” enumera López.
Quan tenia 23 anys, Blasco va encadenar per primera vegada rebel·lia política, viatge i literatura: les protestes que va organitzar amb motiu de la visita a València del carlista marqués de Cerralbo van motivar una persecució per la qual va fugir a França fent-se passar per pescador. Encara que en aqueix viatge va estar allí solament uns mesos, París va ser un dels seus talismans: allí es va refugiar, es va alternar amb elits polítiques i culturals, va presenciar una guerra. L’èxit a França en 1898 de la seua novel·la La Barraca, que a Espanya havia passat desapercebuda, va anar l’impuls definitiu a la seua carrera com a novel·lista. G. Hérelle, qui seria d’ara endavant el seu principal traductor al francès, va trobar per casualitat el llibre mentre esperava el tren en l’estació de Sant Sebastià i no cejó fins a aconseguir els drets de traducció: una mescla d’atzar amb ímpetu i fascinació constant en molts episodis que envolten la vida de l’escriptor valencià.
Si a la fi del segle XIX la ciutat de la llum era el gran somni, Amèrica era la gran aventura. Sent ja una autoritat a València com a polític i autor, Blasco es reinventa creuant l’oceà. En 1910 va escriure a la seua esposa María des de Buenos Aires: “ja m’han concedit les terres que havia sol·licitat, de manera que ja tenim la base d’una enorme fortuna”. Compte Emilio Sales que el caràcter impetuosa d’aquest autor es reflecteix en el seu estil, per la qual cosa “hi ha una relació íntima entre la forma d’escriure de les seues cartes i la forma d’escriure de les seues novel·les”.
La set d’acció implica, a voltes, contradiccions: Blasco havia travessat l’Atlàntic com a conferenciant i volia tornar com indiano ric, però també com l’altruista fundador de colònies a l’estil dels socialistes utòpics. Per al seu projecte colonial, va portar treballadors de Sueca per a iniciar cultius d’arròs en terrenys similars als de l’Albufera. En 2011, Sebastián Slobayen, president de l’Associació Nacional de Productors d’Arròs d’Argentina, va viatjar fins a València seguint les petjades de Blasco per a conèixer els orígens d’aqueixa activitat en el país.
Rierol (Corrents) és el municipi on romanen els terrenys que l’escriptor va batejar com a Nova València; en Cervantes (Riu Negre) es conserva el topònim i el traçat a esquadra i cartabó dels carrers de la colònia. Allí es va inaugurar en 2010 el Museu del Centenari, un repàs a la història del lloc amb maquinària i fotografies dels seus primers pobladors. Està situat en l’antic edifici de l’estació d’un tren amb el qual Blasco estava obstinat a connectar la seva Arcàdia i els principals centres industrials del país.
La fi de les aventures argentines del valencià va ser un fracàs econòmic i una volta a Europa en un vapor on el passatge especulava ja amb el començament de la I Guerra Mundial. Sembla un final amarg i incert, però no ho és tant si es té en compte que aqueix retorn inspira el punt de partida del protagonista dels quatre genets de l’apocalipsi, el best-seller sobre la I Guerra Mundial que va encastellar a Blasco i l’adaptació cinematogràfica de la qual portaria per primera vegada el tango a les pantalles de Hollywood. Rodolfo Valentino va ser triat per a protagonitzar la pel·lícula, en part per la seua semblança física amb Julio César, el fill de Blasco mort en la vintena que guarda similituds amb el personatge principal del llibre.
“Blasco és com un iceberg, solament coneixem la punta”, diu López. A Espanya se li vincula a la denúncia i el costumbrisme de Cañas y Barro, La barraca o Arròs i tartana, però, àdhuc pegat a la història i a la geografia, a voltes hi ha en les seues línies centelleigs d’una sensibilitat universal. I és que més enllà de l’èxit de la seua etapa nord-americana, on es van adaptar al cinema algunes de les seues novel·les (Sang i arena, Mare Nostrum), més enllà dels diners de les conferències o de la primera actuació de Greta Gràcia a Hollywood en una adaptació d’Entre tarongers, la fama mundial va propiciar altres lectures de la seua obra menys conegudes però igualment interessants.
Per exemple, la història que va presentar l’acadèmic David George en un seminari en 2013, sobre les adaptacions cinematogràfiques japoneses de Blasco. Aqueixos films es van perdre sota les bombes de la Segona Guerra Mundial, però queden crítiques, ressenyes i anuncis de periòdic que parlen de pel·lícules com Osumi i la seua mare, basada en el relat curt La vella del cinema. Narra la història d’una mare que descobreix al seu fill en un documental sobre la guerra després d’haver-ho perdut en la batalla.
L’escriptor va visitar Japó (i Xina, i Cuba, i Hawaii) en el seu gran viatge de maduresa, arreplegat en els tres volums de la volta al món d’un novel·lista. “De xiquet havia somiat a ser marí; va desistir perquè no se li donava bé la trigonometria”, diu López. Es va cobrar les ganes si es fes al mar donant la volta al globus quan ja era milionari. “Conservem cartes en les quals pregunta a amics si ha de cancel·lar el viatge per l’agitació política a Espanya, per a implicar-se en els esdeveniments”, compte López. A la seua tornada es va pronunciar contra la recentment instaurada dictadura de Cosí de Rivera i es va instal·lar en un exili francés ja definitiu.
Durant un dels seus primers viatges, a Itàlia, Blasco va escriure sobre els pioners “turistes anglesos”: “corren tothom a la recerca de novetats, passen com a llampecs per diverses nacions, veient molt i comprenent poc”. L’escriptor valencià va intentar abastar els cinc continents amb una actitud diferent, encara que a voltes fóra imposant la seua personalitat -les seues conviccions polítiques o les seues ambicions privades- més que adaptant-se a la del seu lloc de destinació. D’ací va sorgir l’efecte papallona que uneix els cultius argentins, el gran best-seller de la I Guerra Mundial, el cel·luloide japonés perdut o el debut de Greta Gràcia amb la volta al món d’un agitador.
