Conciliació, açò del tothom parla: polítics, empresaris i famílies, però que mai arriba i que tan necessària és.
Els horaris a Espanya són totalment antinaturals, antifamiliars i anticonciliadors: escoles amb jornada partida, amb classes de matemàtiques a les tres de la vesprada quan el nivell de rendiment està sota mínims; centres comercials que obrin els diumenges; i clíniques dentals que fan empastaments a les nou de la nit… Aquesta és la nostra realitat social, aquests són els nostres hàbits i els nostres horaris, tan diferents a altres països europeus i tan diferents del que les famílies desitgen, d’una banda, i mereixen, per un altre.
Al setembre del 2013 el Congrés dels Diputats va proposar implantar el fus horari de Gran Bretanya i Portugal, els rellotges del qual estan retardats una hora pel que fa als nostres, i, a més, es va considerar la possibilitat que ara, tres anys després, s’ha représ: fixar l’hora de la fi de la jornada laboral a les sis de la vesprada. Alguna cosa hem avançat: els nostres polítics són conscients de la falta de conciliació familiar a Espanya, però són ells mateixos els que han de facilitar aquesta possibilitat. No es tracta de deixar tota la responsabilitat als empresaris.
Conciliar no és acabar a les sis de la vesprada llevat que s’aplique a tots els sectors laborals, començant pels comerços. Conciliar implica un canvi molt important de mentalitat, d’horaris, d’hàbits. Si funciona en la resta d’Europa, per què no ací? Conciliar abasta molts aspectes que ni el govern ni els empresaris es plantegen: les mares espanyoles necessiten més temps de baixa maternal, amb 16 setmanes ni tan sols es compleixen els sis mesos de lactància materna exclusiva que aconsella l’OMS; les dones han de tindre la seguretat de poder tornar al seu lloc de treball sense reduccions horàries i salarials; els xiquets necessiten estar amb els seus pares per a un desenvolupament afectiu i emocional òptim; els homes també volen estar amb els seus fills, arreplegar-los del col·legi i passar la vesprada junts. Quan totes aquestes qüestions es plantegen en el Congrés podrem començar a parlar d’una conciliació real. Tant de bo siga ràpid.
