Guia per a entendre la turismefòbia: Quan el sentit comú s’en va de vacances

19

Si la nostra terra té influències significatives (asiàtiques, grecoromanes, àrabs, etc.) Hi ha una que es remarca amb una especial significança i potser siga la més antiga de totes: els fenicis. No tots els valencians s’identifiquen com a fills d’uns o d’altres, però la majoria entenem que hi ha una base fenícia en el nostre tarannà, eixa mentalitat oberta que ens permet tractar amb tot el món, com a fill de mercants i tractants. Hi ha gent que nega eixa arrel de la terra i mostra un gran fenomen de rebuig, per moltes generacions en les quals els seus pares foren germans no podrien negar el fet de saber que en el nostre origen, som fills i part d’una terra que acull i que els va acollir.

En la nostra història recent durant els anys 60, el fet de saber-nos un poble obert, va fer que el nostre territori s’obrira a tot el món com un paradís de sol i platja a visitar. Un aperturisme que no només va significar un augment de la nostra economia, va ser tornar a ser nosaltres mateixa: un poble que ofereix i comparteix un bé que no té preu, la nostra terra. Eixe aperturisme va permetre una dècada després iniciar una nova etapa en la qual cadascú podia manifestar les seues reivindicacions. El turisme en una part, va ser el que va permetre que tornarem a ser un poble obert.

Ben bé és veritat que vam fer d’eixe aperturisme una massa artificial i sense mesura, tot anava encaminat a fer coses grans cap als turistes: tot gran i cap a fora. Eixe era un turisme malsà, massiu i especulatiu. I com a gegant amb peus de fang es va afonar amb els estalvis de molts valencians.

Hui dia som valencians que convivim amb els turistes, dels que no necessiten un gran circuit urbà, però indiquem el camí a un guiri desorientat; dels que no necessitem una Copa Amèrica amb vaixells de luxe, però mantenim el jornal de molts pescadors oferint una volta per l’albufera o qualsevol platja, no fem hotels de cinc estreles a peu de platja, però fem negoci oferint un apartament turístic per tal de obtindré un sobresou en vacances. No venem només la costa, sinó que el nostre interior està reformat i es manté gràcies a les escapadetes de turisme rural.

Ara bé, de camí a un punt d’equilibri on el full de ruta marca la direcció cap a la desestacionalització i la desmassificació, arriba un agent desestabilitzador difícil de comprendre, els turismèfob, gent que no vol que la gent d’altres països pague per gaudir de la nostra terra, que fa cordons humans platges o culpen dels impactes del turisme massiu a aquells que només es guanyen el pa: una errada sense precedents i que pot arribar a ser el germen d’un pensament supremacista.

És una lluita honesta la de la gent que lluita per un turisme integrador, regulat, sostenible, mediambiental i tolerant, però no a la gent que ha decidit fer del que activa la nostra economia un enemic. Vaig conéixer gent d’esta en Anglaterra, quan començava a aparéixer el sentiment supremacista latent que va manifestar-se incontenible en el referèndum del Brexit. Ara bé, potser són eixes mateixes persones les que arriben a les nostres costes a posar-se com el “quico” de drogues i alcohol, perquè algú li ha dit que com són anglesos, poden fer els que els vinga de gust, i molts consenten per tal de tindre un dia la butxaca plena. Però no, cal tallar determinats models de turisme. No tots vivim d’ells, ni els que vivim ho farem a qualsevol preu.

Trobarem, com els fenicis, un acord per tractar amb la gent d’altres cultures que arriba per a viatjar ací amb respecte i que nosaltres siguem respectuosos? Eixe és el camí i no altre. Siguem acollidors: turistes, immigrants o refugiats, però amb respecte i tolerància.