La veritat és que aquesta reflexió orteguiana és de tanta actualitat avui com el dia en què va ser pensada per vegada primera, fa ja bastants dècades. I si açò és així; que millor que prendre’ns uns instants per a reflexionar abans de passar a l’acció, abans de defensar a plens pulmons quina cosa significa per a nosaltres la política, el govern vigent en el país actualment o les mesures en matèria social i econòmica dutes a terme en els últims temps? O ja allunyant-nos del camp polític i centrant-nos en qualsevol dels assumptes de la vida quotidiana en què les mitges veus passen a vertaders escàndols, ja que, alterats i sense reflexionar, creiem portar la raó mentre acusem furibundament a l’altre d’estar errat.
[perfectpullquote align=”full” cite=”” link=”” color=”” class=”” size=””]Camina l’home com a boig, d’ací cap enllà, creient portar la raó i sense parar-se a pensar un instant (conseqüència negativa dels temps que corren?), camina l’home totalment i irremeiablement alterat.[/perfectpullquote]
La definició no podia estar més encertada.
Si seguim la reflexió orteguiana, ens adonem que ja en les primeres pàgines del seu escrit, distingeix Ortega entre l’alteració i l’entotsolament entenent que el primer dels estats és més propi de les bèsties que dels homes mentre que l’entotsolament és més propi dels segons. I és que mentre l’animal es passa el dia sencer alterat per a poder sobreviure, tanta fatiga li deixa després esgotat i l’única cosa que li és possible després del període de l’alteració és el dormir. Per contra, l’home posseeix la capacitat de contrarestar l’alteració amb la capacitat de meditació, replegament sobre si mateix, eixida del món durant uns moments, d’entotsolament. L’entotsolament, la capacitat de meditar un mateix amb si mateix és l’atribut més essencial de l’home i la possibilitat que aquest posseeix per a revisar les seues creences i precisar en què és el que creu i què és el que de debò estima i el que de debò detesta. Capacitat que el continu estat d’alteració de l’home destrueix. L’alteració l’obnubila, li encega, en paraules d’Ortega, li obliga a actuar mecànicament en un frenètic somnambulisme.
És la capacitat d’entotsolament la més antinatural i ultrabiològica de l’home i la més bella, ja que ens permet escapar momentàniament del món amb la finalitat de revisar les nostres creences i les nostres pròpies idees o de reformular-les, d’eixir una vegada més al món amb un nou pla per a enfrontar-nos a ell, i consegüentment augmentar els nostres moments de meditació, d’un lloc fóra del món al qual anar.
Ortega entén aquest procés en 3 passos:
- L’home se sent perdut, nàufrag en les coses, és l’alteració.
- L’home, amb un enèrgic esforç, es retira a la seua intimitat per a formar-se idees sobre les coses i la seua possible dominació; és l’entotsolament, la vita contemplativa.
- L’home torna a submergir-se en el món per a actuar en ell conforme a un pla preconcebut; és l’acció, vita activa, praxi.
El que es pot resumir de la següent manera, a saber: no hi ha vertadera acció sense pensament, i no hi ha autèntic pensament si aquest no va orientat a l’acció. L’entotsolament és doncs, projectar l’acció futura.
La destinació de l’home és primàriament acció. No vivim per a pensar, sinó que pensem per a aconseguir perviure.
El poder de sostraure’s al món i el poder d’entotsolar-se no són datives donades a l’home sinó que ha de fer-li-les ell constantment, i açò podrà dur-ho a terme mitjançant la tècnica doncs el quefer mateix de l’home, la construcció d’un món ultrabiològic és el que li permetrà ulteriorment posseir més temps per a pensar, que es caracteritza per ser una adquisició volàtil, precària i laboriosa.
Doncs després de tot l’home és primàriament un home d’acció però aquesta no pot dur-se a terme si l’home no és capaç d’ocupar-se de si mateix, interioritzar-se, parar-se a reflexionar si va pel bon camí. Si no canviem el món des del nostre interior, no aconseguirem canviar-ho en l’exterior, si no ens parem a reflexionar, l’alteració ens haurà guanyat terreny i serem un de tants individus que creurem portar la raó, ja que anirem soltant de memòria les mateixes definicions i conceptes repetits mil vegades, sense haver-nos parat a pensar si forma part del nostre autèntic pensar, instal·lant-nos en una vida de convencions i oblidant-nos del nostre autèntic jo. Llavors com de poc ens coneixerem a nosaltres mateixos o en paraules de Sòcrates:
[perfectpullquote align=”full” cite=”” link=”” color=”” class=”” size=””]Com de freturós de sentit serà una vida en la qual no ens coneguem a nosaltres mateixos.[/perfectpullquote]
