La infrafinanciació obliga a la Comunitat Valenciana a realitzar el esforç més gran financer en sanitat de totes les comunitats autònomes, la qual cosa va en detriment d’altres polítiques com l’educació, la dependència o la protecció social, així com el suport a les activitats productives i les inversions.
Aquestes són algunes de les conclusions recollides en el tercer nombre de ‘Papers de Finançament’, en el qual s’analitza la repercussió de l’actual model sobre el sistema sanitari. Aquesta publicació és fruit de la col·laboració de la Conselleria d’Hisenda i Model Econòmic i l’Institut Valencià de Recerques Econòmiques (IVIE).
Com indica l’informe, “les comunitats de règim comú dediquen un percentatge molt important dels recursos del sistema de finançament autonòmic que disposen a la sanitat (57,6%). ja que els recursos del model de finançament constitueixen la font més gran d’ingressos de les comunitats, la major o menor disponibilitat dels mateixos condiciona el nivell de despesa”. “Les comunitats -prossegueix el document- no gasten el mateix, però, de fer-ho, les que disposen de menors recursos haurien de dedicar un major percentatge dels seus ingressos a sanitat, mentre que les que disposen de més recursos podrien aconseguir el mateix objectiu amb menor esforç”.
En aquest punt, l’informe mesura l’esforç financer que han de realitzar les diferents autonomies per atendre la sanitat. Per a això es considera la despesa mitjana de les comunitats en el període 2009-2015 i es calcula el percentatge dels ingressos del sistema de finançament que cadascuna hauria de dedicar per cobrir el mateix nivell de despesa sanitària per habitant. D’aquesta manera s’avalua l’esforç que cadascuna realitza, no en funció dels diferents nivells de despesa (ja que totes s’han igualat a la mitjana), sinó als diferents nivells d’ingressos.
Així, queda en evidència que si la Comunitat Valenciana gastés en els serveis sanitaris igual que la mitjana, hauria de dedicar el 62,9% dels seus recursos del sistema de finançament a Sanitat, la qual cosa representa 5,3 punts per sobre de la mitjana (57,6%).
El percentatge d’esforç financer del 62,9% en el cas de la Comunitat Valenciana “és superior al de qualsevol altra comunitat a causa que el seu finançament és la menor de totes”. Per sota de la valenciana se situen Astúries (59,8%), Catalunya (59,4%), Canàries (58,6%) i Galícia (58,1%). Les autonomies que han de fer un menor esforç financer són La Rioja (48,8%), Cantàbria (50,0%) i Extremadura (50,6%).
Les implicacions de la insuficiència de recursos
“Les implicacions de la insuficiència de recursos de la Comunitat són dos”, adverteix el document, que afegeix: “En primer lloc, agreuja els problemes de sostenibilitat que pateix el sistema públic sanitari davant la pressió a l’alça en els nivells de despesa exercida pel creixement poblacional, l’envelliment i la resta de factors esmentats. D’altra banda, a causa de la seva major insuficiència financera, la prioritat atorgada per la societat i pels pressupostos públics als serveis sanitaris limita els recursos disponibles per a altres serveis fonamentals (educació o protecció social), així com per a polítiques d’inversió i suport a les activitats productives que altres comunitats realitzen amb major amplitud per disposar de majors recursos”.
El text ressalta que, per solucionar aquests problemes, el nou model de finançament “haurà de reconéixer la insuficiència que pateixen les comunitats de règim comú en el seu conjunt i corregir la inequitat en el repartiment dels recursos”, al mateix temps que la valoració de les necessitats sanitàries de les comunitats “ha de millorar, incorporant els col·lectius ara exclosos de la població protegida que segueixen sent atesos pel Sistema Nacional Sanitari i que, malgrat no ser considerats, influeixen en els nivells de despesa sanitària de les comunitats”. “Així mateix, els esforços per millorar l’eficiència en la prestació dels serveis hauran de redoblar-se, doncs el control de la despesa d’uns serveis que absorbeixen tants recursos resulta clau per a la seua sostenibilitat”.
A la vista de les conclusions de l’informe, la secretària autonòmica de Model Econòmic i Finançament, María José Mira, ha assenyalat que “si la valenciana és la pitjor finançada de totes les comunitats amb l’actual sistema de finançament i la despesa sanitària és al que més recursos del sistema de finançament dediquem, és de lògica pensar que la nostra sanitat és la principal afectada per un model de finançament injust i discriminatori”.
“Un sistema de finançament autonòmic, clara i objectivament insuficient, alguna cosa reconegut per tots els experts que el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ha posat a treballar, té dos agreujants. D’una banda, com l’esperança de vida és cada vegada major, la despesa sanitària també ho és i, com això no és un xiclet que puguem seguir estirant, la sostenibilitat dels nostres serveis sanitaris corre perill”, ha assenyalat.
A més, tal com ha argumentat, “la Comunitat Valenciana està a la cua en l’actual repartiment, per mantenir el sistema sanitari hem de fer un esforç financer cada vegada major i deixar de derivar recursos a altres serveis també fonamentals com és l’educació dels nostres fills i filles, l’atenció a la dependència, o les polítiques d’inversió i suport als nostres sectors productius”, ha explicat Mira.
“Montoro el que ha de fer és agafar ja aquest toro per les banyes i canviar el model. Compensar ja la part del deute originat per aquest greuge i deixar-nos seguir treballant”, ha conclòs la secretària autonòmica.
A 13 punts de les comunitats que més gasten
L’informe publicat explica que, atès que l’estructura demogràfica varia notablement entre comunitats, el model de finançament utilitza com a indicador de les necessitats sanitàries la denominada població protegida equivalent. Per calcular-la, la població protegida pel Sistema Nacional de Salut es divideix en set grups d’edat i cadascun es pondera per un coeficient que és major per als trams d’edat més vulnerables als problemes de salut i, per això, amb majors necessitats sanitàries, tal com recull l’estudi.
Atenent aquest indicador, en termes mitjans del període ja liquidat entre 2009 i 2015, les diferències de despesa pública per habitant protegit equivalent situaven a Múrcia al capdavant i a Andalusia a la cua de les comunitats autònomes. La Comunitat Valenciana, amb una despesa d’1.293 euros per càpita, se situa 1,8 punts per sota de la mitjana del conjunt de les comunitats i a més de 13 punts per sota de les quals més gasten (Navarra, Cantàbria i Múrcia). Segons adverteix l’informe, “les substancials diferències entre comunitats en despesa sanitària per càpita, especialment entre les de règim comú i les forals, qüestionen la igualtat d’oportunitats en l’accés als serveis sanitaris dels ciutadans que viuen en diferents territoris”.
S’amplia la bretxa entre les comunitats forals i les de règim comú
La despesa sanitària públic per habitant de les comunitats autònomes va augmentar en els anys previs a la crisi, entre 2003 i 2009, un 37%. No obstant això, la recessió “va portar amb si una caiguda en els ingressos de les comunitats i els ajustos posteriors van afectar als serveis sanitaris”. La conseqüència de tot això és que es “va ampliar la bretxa entre comunitat forals i comunes, aconseguint els 24 punts percentuals en 2015”.
En els últims anys, la despesa pública en sanitat per càpita en euros constants de les comunitats ha recuperat la tendència creixent i a la Comunitat ja se situa en el nivell previ a la crisi, el de 2008, malgrat el envelliment més gran de la població. Ara bé, mentre la despesa pública per càpita en sanitat entre 2009 i 2015 va ser d’1.581 euros en les comunitats forals, en les de règim comú es va situar en els 1.277 euros i, a la Comunitat Valenciana, en 1.253 euros.
Segons l’estudi, les diferències de despesa per càpita entre les comunitats poden deure’s a factors, diferents dels demogràfics, que incideixen en la demanda, com el nivell de renda (quan aquesta augmenta pot canalitzar-se major demanda cap a serveis privats), preferències dels pacients o població desplaçada, així com a uns altres que influeixen en els costos dels serveis, com el nivell de preus, geografia de la comunitat, cartera pròpia de serveis, model de gestió públic o privat. diseconomies d’escala o eficiència. “Així mateix, les diferències també poden deure’s a la diferent restricció pressupostària de cada comunitat com a conseqüència de les asimetries derivades dels sistemes de finançament”, subratlla.
