Fa uns dies es van fer públiques les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre del 2017. Segons les seues dades a Espanya va caure l’ocupació en termes de comparació trimestral (69.800 persones menys respecte del 4t trimestre del 2016) mentre els indicadors interanuals estarien millorant (en l’últim any l’ocupació hauria crescut en 405.600 persones, un 2,72%.). En resum, i sempre segons les estadístiques, la desocupació a Espanya se situa en el 18,75%, la qual cosa significa que 4.255.000 persones segueixen en atur. D’elles, 479.200 a la Comunitat Valenciana, la qual cosa ens col·loca per sobre de la mitjana espanyola en taxa de desocupació.
Quasi al temps altres indicadors oferien dades positives en termes macroeconòmics però, més enllà de l’efecte analgèsic de les xifres, la qual cosa s’evidencia és que el creixement de l’economia no s’està repartint entre el conjunt de la societat sinó que la riquesa que es genera segueix concentrant-se en molt poques mans.
Hi ha ara menys cotitzadors a la Seguretat Social que al principi de la crisi i el pes de les rendes del treball disminueixen, la qual cosa significa que fins i tot les persones que treballen ingressen menys.
Els contractes temporals són els més freqüents, el nombre de persones amb treball a temps complet descendeix al mateix temps que s’incrementen les contractacions a temps parcial. Augmenta el nombre dels qui, malgrat tenir ocupació pateixen dificultats per a fer front a les necessitats bàsiques d’una vida digna.
Les llars en els quals tots els seus membres en edat de treballar estan en atur ha augmentat fins als 1.394.700 i la prestació per desocupació solament aconsegueix amb prou faenes una mica més de la meitat de les persones sense treball a causa de l’enduriment que el govern del Partit Popular ha imposat en les condicions d’accés.
La conclusió és que les reformes laborals del 2010 i 2012, impulsades pel PSOE i PP, respectivament, i les retallades en serveis públics bàsics han contribuït a instal·lar la precarietat, la pobresa i la incertesa per a les treballadores i treballadors. Una incertesa que pesa com una maledicció especialment entre dones i joves.
La gestió actual de l’economia està atropellant de manera inexorable els drets laborals conquistats al llarg de dècades de mobilització i esforç. Necessitem no solament derogar les lleis de reforma laboral, necessitem asseure les bases d’un canvi de model productiu i usar els mecanismes de l’Estat per a operar una redistribució equitativa de la riquesa.
Hi ha mesures urgents amb les quals avançar ja en aqueixa adreça, des de la lluita decidida contra la corrupció i la recuperació del robat per la màfia que ha parasitat les nostres institucions, fins a una reforma fiscal realment progressiva que augmente els ingressos de la hisenda pública fent pagar més als qui més riquesa acumulen, tal com Podem ha impulsat ja a la Comunitat Valenciana.
Però encara falten polítiques decidides tant a escala autonòmica com a estatal. És imprescindible revertir les retallades en serveis bàsics, reformular els serveis públics d’ocupació, avançar en la creació d’ocupació estable i de qualitat, millorar les condicions de les treballadores i treballadors autònoms o garantir la revaloració automàtica de les pensions.
Enfront de les explicacions perverses i fal·laces de la crisi com a ajustos inevitables de l’ordre econòmic, enfront de les invitacions a l’acceptació submisa de la pèrdua de drets com a forma de supervivència, enfront de l’exaltació d’una falsa recuperació que encobreix un model basat en la desigualtat estructural, hem de rebutjar les trucades a l’acceptació de la injustícia, recuperar la capacitat creativa del debat i la mobilització col·lectiva, tornar a posar l’accent i l’energia en els interessos de la majoria social.
En aquests temps l’1 de maig no pot ser tan sols un aniversari, és un moment en el calendari per a reflexionar col·lectivament, per a trobar la millor manera de respondre als intents d’acabar amb els drets socials que tant va costar conquistar, per a actuar de manera unitària i decidida en la defensa de la majoria de la població. Hui l’1 de maig és una cita per a recordar que sense drets socials la democràcia es devalua i es torna fràgil.
És necessària la mobilització i la protesta en el carrer i ser contundents en els espais institucionals. No es tracta tan sols de defensar-se de les reformes i mesures regressives, com ara dels Pressupostos de Rajoy per a 2017, és el moment d’aprofundir en el camí de reformes iniciat a la Comunitat Valenciana i d’imposar un canvi de rumb efectiu en les polítiques estatals. No és una cosa que afecte tan sols a les treballadores i treballadors, és una qüestió d’elemental salut democràtica.
Antonio Montiel és Secretari General de Podem en la Comunitat Valenciana
