Deia Aristòtil, rescatant una màxima que té el seu origen en Plató, que els homes van començar a filosofar moguts per l’admiració, una “admiració filosòfica” que té el seu origen en la sorpresa davant els fenòmens i els esdeveniments inexplicables, dels quals sorgeix la qüestió sobre les causes. En aquesta sentència es planteja el problema de l’origen i l’inici del pensament filosòfic, i és que la filosofia de les diferents escoles no és l’única que posseeix un saber filosòfic, sinó que aquest es troba present també en el mite, motivat al seu torn per un qüestionament sorprès a la recerca d’una explicació. Açò ens porta a afirmar que no és tan senzill com es pensa establir un límit clar entre el mite, a saber, el pensament prefilosòfic i la filosofia.
Tant el mite com la filosofia posseeixen una matèria comuna: les qüestions sobre l’origen del món, l’explicació dels fenòmens de la naturalesa i de les institucions i normes socials, però la forma en què tots dos aborden aquestes qüestions és diferent de l’hora d’expressar-les.
La transició del mite al logos es manifesta en la diferència entre un llenguatge narratiu d’històries de déus i herois i un llenguatge argumentatiu, sent aquest últim el llenguatge filosòfic, caracteritzat per l’ús de la raó a l’hora d’intentar comprendre i dominar el món. És a dir, la filosofia sorgeix en l’instant en què es produeix el pas del mite al logos, quan en lloc d’una interpretació mitològic-religiosa del món i de les coses es passa a un terreny ocupat per una explicació filosòfic-científica, racional, del món. La filosofia doncs no és sinó el descobriment de l’argumentació.
Ara bé, el pas d’una interpretació mitològica a un llenguatge argumentatiu es produeix de forma gradual, fins a extrems que en molts dels primers pensadors de l’Antiguitat grega segueixen estant presentes les influències mitològiques.
La filosofia occidental sorgeix en l’Antiga Grècia, en les colònies gregues d’Àsia Menor i del sud d’Itàlia, doncs en ser territoris que es veuen obligats a confrontar nous problemes i qüestions són més propensos a oferir estímuls per a una discussió teòrica que desembocarà en noves formes de comunicació i argumentació més transparents.
Els centres d’interès del pensament filosòfic grec se centren en els tres àmbits de la física, l’ètica i la lògica. La física (teoria de la naturalesa) s’ocuparà de l’explicació del món celeste i de la terra, dels fenòmens de la naturalesa, del temps, l’espai i del moviment, però també serà la física l’encarregada de la teologia, entesa aquesta com la doctrina sobre els déus resultant de la contemplació de la naturalesa; l’ètica com la reflexió sobre la moral i els comportaments socials; i la lògica com la forma d’inferir coneixement a partir d’un altre coneixement previ per mitjà de raonaments i demostracions vàlides.
Aquests àmbits de la filosofia, segons els historiadors de l’Antiguitat, corresponen a diferents moments històrics, sent els presocràtics considerats com els fundadors de la física; Sòcrates i Plató, són considerats com els fundadors de l’ètica mentre que Aristòtil és el promotor de la lògica.
En posteriors lliuraments aprofundirem en les aportacions al pensament d’aquests autors que comencen el camí de superació del pensament mitològic, germen de la societat en què vivim.
