viernes, 29 marzo 2024

Información y noticias de la provincia de Valencia

Morales i Orriols segueixen de festa

Potser hi ha justícia divina en la diana conquistada per Morales en el retrobament del Llevant amb la principal categoria del futbol nacional. En perspectiva, potser es recorden encara les llàgrimes abocades pel Comandant en una nit tràgica en el feu del Roserar de Màlaga després de l’anul·lació d’un gol que va consumar el descens a Segona Divisió. El temps ha passat molt de pressa des de llavors i el Llevant i Morales gaudeixen del retorn a LaLiga Santander. L’atacant madrileny va capitalitzar la victòria enfront del Submarí Groc de Fran Escrivá. I es va donar un festí i un homenatge davant una esquadra que d’ací a poc temps competirà en la Vella Europa. Morales va ser omnipotent durant la totalitat de l’enfrontament que va acabar amb la maledicció del primer partit del campionat de la regularitat. Els punts es van quedar en el Ciutat i allà on es materialitzava el perill apareixien les seues botes lacerades per a percutir sobre la defensa del Vila-real. Morales va ser un futbolista indetectable; un punt de fugida incontrolable cada vegada que accedia als dominis defensats per Andrés. El penal, ja en els minuts finals, va comprendre tota la transcendència que va adquirir en el duel. El capità va destrossar la banda dreta per a enfrontar-se al meta forà des dels onze metres. No li va tremolar el pols per a certificar la victòria i la consecució de tres puntazos. Orriols segueix de festa.

En la seua volta a l’ecosistema de la Primera Divisió, el Llevant es va presentar en societat davant la seua massa social mantenint una extrema fidelitat a les virtuts que van caracteritzar la seua estada en l’àmbit de la categoria de Plata. En el futbol, en ocasions, no hi ha intrigues, ni tampoc espai per als dubtes. Des d’eixe prisma pot avaluar-se el comportament grupal d’un Llevant d’esperit indòmit i d’ànima irreductible, tal com va reclamar Muñiz en les jornades prèvies al desembarcament de lliga. El tècnic va demandar valentia, intrepidessa i un punt addicional de gosadia per a enfrontar-se a autèntics transatlàntics. L’ordre, la intensitat, la fe i la casta conjuguen amb les credencials de l’actual Llevant. I no va tardar a l’excés a mostrar la seua versió més afilada i punxant. Morales desnortó a Rukavina en el primer minut. Andrés Fernández va respondre amb aplom i saviesa. A voltes, hi ha accions que escoden un paradigma. Són jugades reveladores. Va ser el cas.

L’ascendent de Morales no anava a declinar en el còmput general de la confrontació. Sembla inqüestionable que l’univers de la màxima categoria es materialitza davant les seues botes. No és una associació que puga sorprendre d’acord amb les manifestacions passades en este cosmos. Morales se sent alliberat i excarcerat. Els sistemes no són tan encotillats, el terreny no és un camp minat i gaudeix d’una llibertat d’acció major. Ja no hi ha grilletes en els seus borceguís. La seua endiablada velocitat i l’absència de por li inspiren i li impulsen per camins vertiginosos a la recerca del gol. I compta amb dos futbolistes complementaris com Campaña i Bardhi que poden projectar-li des de darrere amb un precís servei capaç d’esquinçar les línies enemigues. En realitat, el Llevant semblava una fotocòpia de l’equip que va dominar la competició durant l’exercici passat. El format era recognoscible amb la inclusió de Bardhi i d’Alegria en la configuració de l’onze inicial. Gens semblava xerrotejar. Predomina un sentit gremial i associatiu sobre la individualitat, si ben tot pot canviar quan la pilota passa per les botes de Campaña.

En diferents fases del partit el migcampista sevillà va ser el punt de trobada de l’equip. Les seues botes marcaven el tempo i oferien solucions. I totes les accions passaven per ell. Al costat de Bardhi conjunyia el cabal ofensiu del joc granota. Per darrere Lerma es convertia en el protector. I Postigo i Chema no es van comportar com a neòfits en la seua estrena. No va tardar a descobrir el Llevant que el Vila-real coixejava pel costat dret de la seua rereguarda. Toño i Morales sacsejaven eixe costat amb fruïció. Jason permutava amb el capità perseguint una mateixa fi. El Llevant es projectava pel carril esquerre de l’atac. El cuir anava pels voltants de l’àrea de l’escaira visitant. El Vila-real solament es va sentir amo del partit en els minuts finals del primer acte.

Trigueros va sorgir de les profunditats de la línia de mitjans per a representar-se. I és un jugador amb jerarquia. Una cabotada de Rodri va paralitzar el cor dels seguidors granotes. Va ser un oasi que no va comptar amb nous capítols. El Llevant va augmentar el voltatge del seu futbol en la represa per a tractar d’assumir el triomf. El guió no va oferir variacions substancials; primacia de la perifèria, amb l’aportació inestimable de Morales i Jason, i determinació per a reduir a un Vila-real que va aterrar en Orriols amb baixes. A voltes, els entrenadors ofereixen picades d’ullet i senyals. Al caient del minut 80 Escrivá va rellevar a Bacca per N’Diaye. Hi havia una finalitat clara. Per la seua banda, Muñiz va tocar a l’arravatament amb l’aparició d’Ivi i Boateng. Més fusta per a sotmetre al seu adversari. Ho va aconseguir Morales després d’infiltrar-se fins a les entranyes de les línies enemigues i véncer a Andrés des dels onze metres.

Últimas noticias

Contenido relacionado