Prou a sovint, passejant per Ciutat vella, ens trobem amb edificis impersonals i estèticament impropis de l’entorn en què es troben, la qual cosa pot provocar una certa indignació entre aquelles persones que tenim un esperit sensible a la realitat del nostre patrimoni històric i arquitectònic.
Però allò que pot pujar encara més el nostre estat d’indignació és assabentar-nos que en el lloc on trobem aquests edificis, hi havia abans magnífiques cases o palaus nobiliaris de diferents èpoques i estils, gòtics, neoclàssics, modernistes, … que van ser enderrocats per la manca general d’una consciència conservacionista adequada, i també (i potser siga aquest el principal motiu de la seua desaparició) per motius purament econòmics relacionats amb l’especulació urbanística.
I va ser així perquè resultava molt més rendible per als seus propietaris, promotors o constructors tirar avall “el vell” i construir sobre les restes “el nou”, en un fals sentit de la “modernitat” que ens ha portat dissortadament a la pèrdua definitiva d’un patrimoni arquitectònic de gran valor històric i artístic al Cap i casal.
Deixant a banda el centre històric, una altra de les zones que major grau de destrucció de patrimoni arquitectònic ha patit és l’Eixample. El barri que va nàixer i créixer arran de l’enderrocament de la muralla medieval de València.
Quan passegem per aquest barri, per carrers como ara el de Colom, la Gran Via de Germanies o la Gran Via de Marquès del Túria, entre d’altres, ens trobarem amb alguns edificis que estèticament s’assemblen més als que podem trobar en una urbanització de platja que als d’un barri noble de la ciutat. La majoria d’ells van ser construïts durant les dècades de 1960 i 1970.
El desenvolupament urbanístic de l‘Eixample de València va encetar-se a finals del segle XIX i es va perllongar durant les primeres dècades del segle XX. Aquesta zona va ser un dels llocs on la burgesia de la ciutat va decidir construir les seues noves cases comptant amb el treball de tota una fornada de joves i talentosos arquitectes, molts d’ells valencians, l’expressió arquitectònica dels quals era la corresponent a l’època, fonamentalment l’eclecticisme i el modernisme amb influències pròpies valencianes.
Concretament si caminem per la Gran Via de Marqués del Túria, en la seua confluència amb el carrer Gregori Maians, hi trobarem l’impersonal edifici que apareix en la fotografia que mostre a continuació, u dels molts que he esmentat ades:
Presa exactament des del mateix punt, ara vos mostre a continuació una fotografia antiga de l’edifici que hi havia abans en el seu lloc, què va ser enderrocat per construir-hi l’actual. Es tractava de “Casa Payá”, construït l’any 1906 en un estil modernista-historicista per l’arquitecte valencià Jose Manuel Cortina Pérez, u dels millors i més originals arquitectes valencians d’aquella època, del què he parlat en alguns apunts anteriors:
Ací podeu veure el seu plànol d’alçada:
Casa Payá va ser derruïda en els anys 60 de la passada dècada. Una altra pèrdua irreparable del nostre patrimoni arquitectònic.
