Si entrem a la Catedral de València i accedim a l’antiga Sala Capitular, l’actual Capella del Sant Calze, i la observem amb interès i “ulls curiosos“, a més de poder admirar el Sant Calze i la extraordinària bellesa artística i arquitectònica de la dita capella, amb seguretat ens cridarà l’atenció la presència d’un quadre penjat a la seua paret lateral dreta (vista entrant a la sala), el qual advertirem que es troba inacabat en la seua part inferior.
A continuació assenyale l’indret on podeu trobar-lo:
Es tracta de La Adoració dels Reis, una peça de Nicolás Florentino que data de l’any 1470. Si ens fixem be, advertirem amb facilitat en la part inferior els traços de les figures esbossades, però inacabades i mancades de pintura.
Ací podeu veure el quadre amb més detall:
La curiosa i desconeguda història d’aquesta pintura està inevitablement lligada a la de l’incendi que tingué lloc a la Capella major de la Catedral el dia 21 de maig de 1469, quan es celebrava la festa del Diumenge de Pentecosta, com ara explicaré a continuació.
Entre el desaparegut Cor de la Catedral (pròxim al seu centre) i l’Altar major s’havia construït per a aquella ocasió un cadafal de fusta, un escenari sobre el qual se situaven prop d’una trentena de persones amb diferents rols: jueus, pelegrins, àngels, la Mare de Déu, Maria Magdalena, etc… Entre tots ells destacaven dotze homes ricament abillats que encarnaven els apòstols, fàcilment reconeixibles per al públic per dur diademes daurades als seus caps.
Aquell singular aparell escenogràfic incloïa el folrat de les parets del cimbori amb teles que simulaven el blau del cel, per donar més realisme a l’escenificació de la reresentació. Darrere d’un d’aquests teixits es trobava la figuració d’una coloma, feta de fusta i cartró, que evocava a l’Esperit Sant.
En un moment determinat, l’estrèpit que relata el Llibre del Fets de la Bíblia es va reproduir a l’exterior de la Catedral amb el llançament de bombardes i munició d’altres armes. A l’interior, els assistents a la missa, una mica esglaiats pel soroll que escoltaven de fora, observaven atònits com una de les teles del cimbori que emulaven el cel blau s’obria de sobte.
D’aquest badat va aparèixer la “colometa”, plena de coets encesos i impulsada per un senzill però efectiu mecanisme que la feia baixar cap al cadafal. Simultàniament, al voltant de la coloma, una sèrie de politges feien descendir un important nombre de «cresoletes» enceses, també en direcció al cadafal. Aquestes candilejes eren les llengües de foc que llançava l’Esperit Sant, segons narra l’evangeli. Al remat, tot un vistós espectacle que feia més tangible el misteri bíblic. Tota una vertadera escenificació “a la valenciana“, per allò dels coets i del foc. Però, malauradament, una cosa inesperada va succeir durant aquell descens.
Algunes espurnes dels coets que eixien del cos de l’Esperit Sant van arribar a les teles que emmarcaven el preciós retaule de fusta i plata de la capella, la qual va començar a cremar-se sense remei. Però el foc no només va afectar el extraordinari retaule, sinó també a un conjunt de pintures fetes sobre tela d’un gran valor material i artístic, quaranta-tres teixits de fil daurat que engalanaven les zones pròximes al retaule major, així com la policromia dels murs i la volta de la Catedral, ricament ornats. Tot un desastre.
La importància artística, cultural i econòmica que ostentava la València de la segona meitat del segle XV, l’anomenat Segle d’Or valencià, va fer que urgira molt la reparació d’aquelles pintures, que es van intentar restaurar sense èxit.
Llavors, el cabildo catedralici es va posar mans a l’obra per cercar un pintor amb qualitat contrastada que poguera tornar la policromia als murs i la volta arrasats pel foc.
En Castella, concretament a Salamanca, hi havia un pintor italià, família de pintors, que havia demostrat el seu talent en diversos frescos pintats allà, entre ells la volta del Judici Final i el retaule major de la Catedral Vella de Salamanca. El seu nom era Niccolò Delli, conegut a Espanya com a Nicolás Florentino, per haver nascut a la ciutat de Florència.
Al setembre de 1469 la cúria catedralícia de València va enviar a Salamanca al procurador Joan Ridaura, perquè oferira a Florentino un contracte per a la rehabilitació dels frescos de l’altar major de la Seu de València.
El pintor va acceptar l’encàrrec, pel prestigi i els diners que allò li anava a suposar. Però una volta aplegat a València, el cabildo va voler abans comprovar “in situ” la seua vàlua, fent-li pintar prèviament una pintura en què demostrara el seu talent. Aquest fresc seria una “Adoració dels Reis“, pel qual li pagarien 150 monedes, segons acord al qual van arribar l’11 de juliol de 1470.
Però malauradament Florentino va caure malalt i, a causa de les successives recaigudes de la seua malaltia, no va poder completar la seua obra. Poc desprès, en novembre de 1470, el seu estat de salut va empitjorar greument i va faltar.
El seu quadre va romandre inacabat, tal com podem contemplar-lo a hores d’ara a la capella del Sant Calze.
