EL PROJECTE FRUSTRAT DE GRAN PALAU DE LA GENERALITAT.

2
4549
Acadèmia Valenciana de la Llengua  

En l’apunt anterior havia parlat de la transformació arquitectònica recent que havia patit el Palau de la Generalitat Valenciana.

Un edifici que va tindre un inici d’obres que aviat complirà els sis-cents anys d’antiguitat, però que va ser considerablement ampliat a mitjans del passat segle XX, incloent-hi la realització d’una nova torre, la que dóna a la plaça de Manises. Una magnífica obra d’ampliació historicista, per la seua cuidada realització, sembla ser que basada en el projecte arquitectònic original del segle XV, que sí que incloïa la realització de dues torres. Aquesta ampliació va ser realitzada per l’arquitecte valencià Luis Albert Ballesteros.

Aquest arquitecte, nascut a València el 1902, es va titular en 1928 després de realitzar els seus estudis d’arquitectura a Madrid.

 

Acabada la carrera, va aconseguir diversos càrrecs a l’Administració. El més important i el de major projecció posterior, l’any 1932 ja amb la II República, va ser el d’arquitecte de la Diputació de València. Des d’aquest lloc va preparar quatre importants projectes frustrats per a instal·lacions dependents de la corporació provincial dominada per blasquistes: una Plaça de bous nova, un Hospital Provincial nou, un Teatre Principal nou i un Manicomi.

I és que l’Albert va trobar, en acabar la carrera, una València sotmesa a transformacions de tota mena. L’àrea urbana creixia, i el centre de la ciutat era objecte d’una reconstrucció amb una gran remodelació d’espais. En aquell moment trobem projectes com la gran reforma de la plaça de l’Ajuntament, o les primeres expropiacions per al traçat de la nova plaça de la Reina, així com l’enderrocament d’edificis antics i la seua substitució per noves construccions, sovint d’un monumentalisme cridaner o d’un casticisme tirant a barroc i tradicionalista, molt apreciat per un sector notable de la burgesia capitalina local.

Junt a aquesta debilitat recurrent per a la pastisseria arquitectònica, altres promotors preferien llenguatges més innovadors i funcionals, en els que Albert es movia amb destresa. En paral·lel amb les construccions públiques frustrades, va començar a projectar i realitzar edificis d’iniciativa privada, al centre de València i amb diversos estils correctament administrats, convertint-se en un dels arquitectes més prestigiosos del moviment racionalista, molt en voga durant la II República espanyola.

Durant el període anterior a la Guerra civil, va poder evitar les temptacions historicistes. Però el conflicte bèl.lic que va patir el país canviaria molt les coses. Luis Albert, home de dretes, va ser detingut i el seu estudi professional es va dissoldre.

Amb la victòria de Franco, i, passat el procés de depuració que va patir per haver entrat a la Diputació durant l’època republicana, romandrà finalment en aquest organisme, però ja no utilitzarà el llenguatge modern i racionalista sinó el nou llenguatge monumental, castís i academicista imposat pel nou règim. Així va reprendre el seu treball d’arquitecte, edulcorant els antics projectes de la institució o directament substituint-los.

Després de 1939, amb el nou règim, Albert es va dedicar sobretot a obres oficials, de promoció religiosa i de restauració d’edificis històrics, com ara el pati gòtic del Convent de Sant Domènech, la Cartoixa de Portaceli, el Monestir del Puig, el Col·legi del Patriarca i, sobretot, l’esmentada ampliació historicista del Palau de la Generalitat.

Però aquest projecte d’ampliació de la Generalitat es va plantejar inicialment d’una manera molt més ambiciosa, encara que probablement el seu elevat cost va frustrar la seua realització sencera. Aquesta projecte inicial d’ampliació del Palau de la Generalitat canviava de manera radical tot l’entorn urbanístic i arquitectònic, amb la desaparició de diversos palaus i edificis històrics situats als voltants de la plaça de Manises.

En els dibuixos del projecte inicial que hi adjunte a continuació, fets pel equip de Luis Albert, podem veure sengles vistes representades des de la plaça de Manises i des de la plaça de la Mare de Déu. En ells es pot apreciar amb detall l’abast arquitectònic que pretenia aquest projecte de Gran Palau de la Generalitat que, finalment, no es va arribar a dur a terme:

2 COMENTARIS

  1. Interesantísimo artículo, muy bien documentado y escrito referido a un periodo de la historia del urbanismo valencianoque dio como resultado la Valencia de nuestros días.

  2. Pues desconocía ese proyecto. Realmente de llevarse a cabo habría sido a costa de numerosos edificios, unos de valor arquitectónico y otros menos, pero habría sido necesario “hacer solar” para ese gran edificio. Me recuerda como se llevó a cabo la Av. Barón de Carcer con la de edificios que costó ese proyecto.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here