ELS GRAFITS FETS PELS ANTICS RELLOTGERS DEL MICALET.

3
4989
Acadèmia Valenciana de la Llengua  

València va ser la ciutat que va tindre el primer rellotge públic de la Península ibèrica.

Aquest fet el disputava Sevilla, que segons l’historiador i teòleg jesuïta Juan de Mairena el més antic havia sigut l’instal·lat a la Giralda l’any 1396. Però l’historiador i canonge de la Catedral de València, Sanchis Sivera, va descobrir als seus arxius que no era així: quasi 20 anys abans, en 1378, un document parlava de les condicions que el bisbe i el cabildo imposaven al mestre rellotger Joan Alemany per instal·lar un rellotge públic a l’antiga torre campanar, la torre de Sant Pere, l’antecessora del Micalet.

Posteriorment successius rellotges públics a València van passar per l’antiga Casa de la Ciutat fins a acabar a la torre del Micalet, la més alta de la ciutat, des de l’any 1426.

Aquell gran rellotge públic va ser renovant al llarg dels anys, concretament en 1446 i 1689. I allà va estar present fins a la seua desaparició en els anys 60 del passat segle.

Les cures i manteniment del rellotge corrien a càrrec de la figura del Rellotger, que vivia en una casa situada just enfront de la pròpia torre, al carrer Micalet. La institució de la Casa del Rellotger era foral, i ja es troba documentada l’any 1675 en documents de la Junta de Murs i Valls de la ciutat.

Aquell rellotger tenia accés directe al rellotge pujant per les escales de la torre, a la qual entrava a través d’una porta situada a l’exterior de la torre, ara en desús. No necessitava entrar, per tant, a la catedral per accedir-hi, com es fa actualment. Ací podeu veure on es troba, al carrer del Micalet:

 

El rellotger pujava per les escales i accedia a l’exterior de la torre, a on es trobava el cubicle d’obra a l’interior del qual hi havia el rellotge. Ho feia a través d’una de les finestres que ara podem veure quan pugem a la torre, llavors habilitada com a porta d’accés al rellotge.

Ací la podem veure des de l’escala de la torre:

 

I ací podem veure-la des del carrer Micalet, on la hi he assenyalat amb un quadrat groc:

 

Com bé podem observar, aquesta porta és realment estreta, de manera que per poder passar per ella els rellotgers haurien de ser molt prims.

Però si quan pugem al Micalet observem “amb ulls curiosos” els carreus que es troben al seu costat, en la pròpia escala, descobrirem amb sorpresa uns històrics grafits realitzats per alguns d’aquests rellotgers. Són llegibles dos d’ells, en els quals aquells rellotgers van gravar al carreu de l’escala el seu nom i l’any de la inscripció.

La lectura dels seus noms en la pedra pot resultar una mica difícil d’entendre, però ha pogut ser determinada pels campaners del Micalet. La lectura dels anys resulta més evident.

A continuació podeu llegir el més antic d’ells, realitzat pel rellotger “Joseph Constant” l’any “1690“, probablement el primer rellotger que va tindre l’últim dels rellotges que va tindre el campanar, instal·lat en ell just l’any anterior al del grafit (any 1689):

 

Aquell rellotge, que va perdurar fins a la dècada de 1960, estava situat en un original habitacle cúbic d’obra cobert, amb teulada. Una esfera amb grans sagetes visible des del carrer del Micalet. L’habitacle de tres segles d’antiguitat va ser destruït, i el mecanisme del rellotge venut a preu de pes de ferralla. Així va acabar els seus dies aquest històric rellotge, que ací podem veure i al seu últim rellotger:

 

Un altre dels grafits que podem llegir, just baix de l’anterior, és d’un rellotger anomenat “Dolz”, que va fer la seua inscripció l’any 1725. Aquí podem veure-ho:

 

 

I fins ací la curiosa història dels grafits dels rellotgers del Micalet. Gaudiu d’ells quan pugeu al campanar de la Catedral!

3 COMENTARIS

  1. La història és interessant… però no estic segur que siga autèntica. M’explique: les dades del rellotge són aproximadament exactes (pareix que el primer rellotge no s’ubica a l’actual torre del Micalet o com van dir en el seu moment “el Campanar Nou” sinó en el “Campanar Vell”, ubicat al carrer de l’Almoina i del qual han aparegut uns quants restes durant la restauració i muntatge de l’actual Museu de la Catedral.
    Els dos grafits són coneguts fa temps, i són autèntics, però no estic segur que siguen de rellotgers. M’explique: és autèntic que per eixa porta es passava al rellotge, però pareix que per muntar el darrer rellotge, el de les fotos, el que fou venut com a ferralla, van tancar la porta d’accés, i fer l’entrada per l’edifici, ara desaparegut, per on queien les peses del rellotge, ara jardinet. Ho dic per què els dos grafits esmentats en el magnífic article estan en la part d’algeps que tanca la porta i la converteix en finestra, és a dir quan ja no era accessible el rellotge per ella. “Si non è vero, è ben trobato”; al menys, si no pareix possible que siguen de rellotgers (pel contrari, sempre hem pensat que el Josep Constant és l’obrer que tanca l’accés al rellotge) ha servit per publicar uns altres aspectes poc coneguts del nostre Campanar. Com diria aquell, els arxius de la Catedral, font inesgotable de coneixement, algun dia, potser, ens donaran la clau.

    • Gràcies per l’explicació Francesc. Com sempre, molt interessant per a tots els lectors d’aquesta pàgina.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here