Si hem passejat ahir o hui pel carrer de Serrans de València, possiblement ens haurem adonat que ja està restaurat i obert al públic el refugi de la Guerra civil espanyola que es troba en el seu número 25. Aquest refugi havia estat tancat i en un estat de deteriorament lamentable durant molts anys.
Ací podem veure el seu “abans” i el “ara”:
Un refugi rehabilitat que s’uneix al també rehabilitat l’any passat, en el propi edifici de l’ajuntament:
Caldria recordar que durant el període bèl·lic que va suposar la Guerra Civil espanyola, va plantejar-se la necessitat de donar protecció a la població civil de la ciutat de València per protegir-la dels bombardejos que es produïen fonamentalment des de l’aire. Per això es va primar la construcció de refugis antiaeris, què s’havien de localitzar tant en centres públics, fonamentalment als col·legis i edificis oficials, als carrers i en edificis particulars.
La Junta de Defensa Passiva, creada pel Ministeri de Defensa el 22 de juny de 1937, va ser l’organisme encarregat de la construcció dels refugis.
Aquesta Junta va arribar fins i tot a editar un fullet donant instruccions precises per a la seua construcció, detallant les característiques fonamentals que devien de reunir. Els refugis de nova planta que s’hi van construir ho van fer ajustant-se al model prefigurat.
Els refugis realitzats directament a càrrec de la Defensa Passiva de la Ciutat en van ser 41, tenien utilitat pública i estaven a disposició de tots els ciutadans. L’any 1938 es va dividir el casc urbà de València en dues zones per a la seua construcció: la zona centre i la de l’Eixample. Cent-u refugis en total. El llistat més complet de refugis que existeix és el que va aparèixer en el diari La Farga Social, de febrer de 1937, que identificava 77 refugis amb la seua adreça i nombre de places. Però un estudi molt posterior, de l’any 2002, realitzat per F. Taberner consultant principalment la documentació de l’Arxiu Municipal de la ciutat, va permetre ampliar-ne el nombre fins als 258.
I ara vaig a explicar-vos una particularitat que identifica només als refugis construïts a València: exteriorment tots ells s’identificaven amb un rètol de “REFUGIO” que era diferent al de la resta de ciutats espanyoles, però idèntic per a tots el refugis de la ciutat. Un rètol dissenyat sempre en lletres Art Decó, per tal que fora de model únic i molt fàcilment reconeixible per tots els ciutadans, fins i tot per aquells que no sapiqueren llegir.
Ací podeu veure com era la grafia alfabètica tan característica de l’Art Decó:
La immensa majoria dels refugis públics de València van desaparèixer en ser enderrocats, fonamentalment acabada la Segona Guerra Mundial, quan el nou règim de Franco deixà de sentir l’amenaça d’una possible invasió d’Espanya per part dels aliats. Fins llavors els refugis s’havien mantingut en bones condicions d’ús, per si haguera estat necessària la seua utilització enfront l’eventualitat d’una invasió del país, probablement de tropes nord-americanes.
Malgrat tot, encara a hores d’ara podem gaudir-ne d’alguns pocs que hi queden. També podem veure altres en fotografies històriques que ens confirmen la particularitat explicada del rètol únic en lletres Art Decó que identificava tots els refugis de València.
Ací teniu un xicotet mostrari de rètols encara conservats, i d’altres que només podem veure ja en fotografies històriques.
Els que encara perviuen als carrers de Serrans, Ripalda i de l’Espasa:
I els que ja només podem veure en les fotografies d’època, com ara el de la plaça del Carme, el del Patriarca, el dels jardins del Palau de la Generalitat o el de la Gran Via de Germanies: