LA “TORRE DE PISA VALENCIANA”, UN SOLITARI CAMPANAR INCLINAT AL BELL MIG DE VALÈNCIA.

1
7235
Acadèmia Valenciana de la Llengua  

La ciutat toscana de Pisa és famosa arreu del món per comptar amb una de les torres campanar més belles, però alhora més sorprenents. La seua estampa solitària i acusadament inclinada han fet d’ella tota una icona a nivell mundial.

La seua creixent inclinació, que amenaçava amb acabar amb la torre a terra, va fer necessària fa uns anys la intervenció d’un equip d’enginyers italians que tardaren 11 anys en redreçar-la, almenys el necessari per evitar que la inevitable llei de la gravetat acabara amb ella a mig termini.

Salvant totes les distàncies, que per descomptat en són moltes, podem dir que la ciutat de València té la seua pròpia “torre de Pisa”. La descripció bàsica de les seues característiques coincideix plenament amb la de la torre italiana: es tracta d’una antiga torre campanar, no té cap església adossada, està inclinada i, per a evitar la seua caiguda, va ser necessària una intervenció tècnica per a evitar la seua caiguda.

Però, de quina torre es tracta?

Vos proposaré esbrinar la seua localització “passejant”, com no podria ser d’una altra manera en aquesta pàgina. Concretament pel carrer de Serrans, des de la plaça dels Furs en direcció cap a la plaça de Manises. Des de la mateixa plaça podem ja albirar-la amb claredat al fons del paisatge urbà que ens ofereix aquest carrer. Es tracta de la torre campanar de Sant Bertomeu.

Ací podeu veure-la:

 

Allò que és excepcional en aquest campanar, com he comentat ades, és que es mostra com una icona solitària sense cap església adossada, la qual cosa el converteix en una raresa, en un cas únic i excepcional en tota la ciutat.

La primera pregunta que ens vindrà al cap, de manera lògica, és la de què com és possible que es poguera haver construït un campanar sense una església al seu costat que justifique el seu repic de campanes.

Però no va ser així. Perquè en origen aquest campanar formava part d’una de les esglésies més antigues de la ciutat. De fet aquesta va ser una de les anomenades “parroquies jaumines”, una de les primeres tretze parròquies fundacionals de la València cristiana de Jaume I, la de Sant Bartomeu, construïda l’any 1239, tot just un any després de l’entrada del rei a València.

 

El temple, inicialment gòtic, va ser reconstruït en la seua totalitat en estil barroc en la segona meitat del segle XVII, seguint la moda imperant en l’època.

L’any 1936, al pocs dies de començar la Guerra civil, el seu interior va ser incendiat, però la seua fàbrica va quedar indemne. No obstant això, acabada la guerra, en 1944 sembla ser que alguns foscs interessos immobiliaris van ser determinants perquè des de l’Arquebisbat i el Consistori municipal es decidira la seua completa demolició, incloent-hi la seua torre campanar.

L’esglèsia, un destacable edifici barroc, va ser derruïda en primer lloc, deixant per al final l’enderrocament de la torre. Però quan la torre es va començar a demolir per la seua part més elevada, l’onada de protestes que van arribar des de diferents entitats culturals, com ara la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles o la Junta Diocesana per a la reparació i construcció de temples, van aconseguir paralitzar la seua demolició, tot just desprès de què el cupulí que la culminava, de set metres d’alçada, haguera ja sigut derruït.

Per tant, el que podem contemplar actualment és un campanar, miraculosament lliurat de la piqueta, però sense el seu cupulí barroc. Un campanar que va quedar orfe i solitari per a la resta dels seus dies en ser enderrocada l’esglèsia annexa que l’havia acompanyat durant més de set-cents anys.

Aquesta església va ser reemplaçada, ben aviat, per un edifici d’estil castís neoherrerià, aliè al seu entorn arquitectònic però característic de l’arquitectura de la postguerra. És l’edifici que, a hores d’ara, podem observar adossat a la torre solitària.

Adjunte a continuació una fotografia antiga de l’esglèsia de Sant Bartomeu, en què he assenyalat amb un quadrat groc el desaparegut cupulí que rematava el campanar:

Hi adjunte també una vista actual del campanar i del seu edifici adossat, en el lloc on abans hi havia l’esglèsia que va ser enderrocada:

 

Però, tal com he comentat ades, aquest campanar presenta una altra característica que el fa únic a la ciutat de València: la seua inclinació, la qual pot ser fàcilment percebuda.

La torre, construïda en el període del barroc, va començar sorprenentment a inclinar-se cap a l’any 1683. Una inclinació que semblava anar cada volta a més, fins que arribà el moment en què les autoritats municipals i religioses van determinar que existia un risc evident de què la torre poguera caure sobre els habitatges dels seus voltants.

La delicada intervenció d’aturar aquesta deriva i reforçar l’estructura de la torre per impedir que continuara inclinant-se, havia de ser deixada en mans d’un expert arquitecte, com en aquell moment era Juan Bautista Pérez Castiel, potser el millor arquitecte del barroc que va treballar a València. Seua va ser la responsabilitat dels treballs de redreçament de la torre, que van acabar amb èxit.

Adjunte a l’apunt sengles fotografies del campanar. En una d’elles he assenyalat amb fletxes grogues la desviació observable, prenent com a referència per a fer-ho la cantonada d’un edifici situat just enfront d’ell:

 

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here