L’ABANS I EL DESPRÉS DE LA PLAÇA DE LES ESCOLES PIES.

2
5304
Acadèmia Valenciana de la Llengua  

Com ja he vingut apuntant al llarg de nombrosos apunts anteriors, el patrimoni urbanístic i arquitectònic de la ciutat de València ha anat patint abundant espoli i destrucció al llarg del passat segle XX, sent especialment rellevant a partir de la dècada de 1960 amb la realització de nous plans urbanístics terriblement agressius per al centre històric de la ciutat.

Dissortadament, aquests plans van acabar amb la destrucció de diverses trames urbanístiques medievals al bell mig dels barris històrics, i amb nombrosos edificis de singular valor cultural i artístic.
I el barri de Velluters de Ciutat Vella no va ser una excepció a aquest regla.

Aquest barri, nascut com a conseqüència de l’expansió de la ciutat que es va produir després de la construcció del nou recinte emmurallat gòtic a mitjans del segle XIV, va ser l’epicentre de la sederia a la ciutat. Milers de telers s’arreplegaven al barri, el producte dels quals, el vellut, va donar nom al propi barri, també conegut com a Barri del Pilar, per la seua parroquial.

En dos apunts que vaig publicar fa aproximadament un mes, havia parlat d’un prestigiós industrial seder nascut precisament en aquest barri, Joaquim Manuel Fos, i també del col·legi de les Escoles Pies, situat en al bell mig del barri, l’església del qual porta el nom del seu sant, Sant Joaquim.

Just davant de la façana principal d’aquesta església se situa una antiga placeta, la de les Escoles Pies, que tenia un encant especial. Estava emmarcada per la grandiosa façana neoclàssica dels Escolapis, en la seua part frontal, i per sengles edificis antics de magnífiques façanes. Un d’ells pertanyia a les mateixes escoles, mostrant una façana de menys altura que la de l’edifici principal però d’una sobrietat academicista molt destacable. En ell s’impartien els cursos de primària als alumnes de families de pocs recursos econòmics, que tenien un ensenyament gratuït. Acabada aquesta fase, aquells que destacaven i obtenien una beca de l’estat, passaven a estudiar a l’edifici principal.

Aquells edificis formaven un encaixonat llenç classicista de clarobscurs del què es podria gaudir especialment quan el sol incidia lateralment sobre les seues façanes. D’haver subsistit, seria sense cap dubte u dels racons de més encant de Velluters i de tot Ciutat Vella.

Però malauradament en els anys 1960 aquest llenç va arribar a la seua fi. Perduda la seua funció original de col.legi d’ensenyament per a alumnes pobres, l’edifici va ser derruït i substituït per un horrible edifici nou de façana anodina i impersonal, com tants altres que es van edificar a Ciutat Vella sobre els solars d’antigues mansions i palaus nobiliaris de notable valor arquitectònic.

Adjunte a l’apunt sengles fotografies d’aquesta placeta, una d’elles presa recentment i l’altra més antiga, de l’any 1935, preses aproximadament des del mateix punt de perspectiva.

Comparant-les crec que es pot entendre be tot allò que he volgut expressar en aquest apunt:

 

 

2 COMENTARIS

  1. En eixe edifici, aleshores escola regentada pels Pares Escolapis, vaig assistir jo al col·legi durant tota la Primària, fins que acabat amb èxit el curs d’Ingrés, vaig passar als de “dins”, perquè en eixe edifici estàvem els de “fora”, fills de famílies amb pocs recursos que teníem l’ensenyança gratuïta.
    Els més espavilats aconseguien “beques”del Col·legi o de l’Estat i podien continuar els estudis de Batxillerat en Escolapis (“els de dins”), com va ser el meu cas, els altres se n’anaven a col·legis públics o a Formació Professional. Magnífics records d’aquella època.
    També se sospita que eixe era el teler de sedes del tio Juan, en la novel·la “Arròs i tartana” de Blasco Ibáñez, que vivia en el barri, no molt lluny d’allí, però són només suposicions, sense cap dada que avale esta teoria, el mateix que es pot deduir que en esta placeta transcorre l’escena de la crema de la falla en la mateixa novel·la.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here