La desaparició del palau barroc de Joaquim Fos, al barri de Velluters.

Si passegem pel carrer d’el Bany de València, en la seua confluència amb el carrer Recared, a l’històric barri de Velluters de Ciutat Vella, observarem una finca impersonal i anodina de nova construcció, típica de les que van poblar els solars d’antigues cases enderrocades en els barris antics de València durant les dècades de 1960-1980.

Unes dècades “maleïdes” per a l’arquitectura històrica de la ciutat, en què desenes de cases nobiliaris i d’antics palaus medievals van ser derruïts en nom del “progrés” i la “modernitat”, termes que s’esgrimien com a sòlids i irrefutables arguments per “sanejar” la ciutat de vells i inservibles edificis que representaven un passat urbanístic que calia esborrar, per donar pas a una ciutat “moderna” i “funcional”… I de pas extreure sucoses plusvàlues, de les que es beneficiaven principalment els seus propietaris i els agents immobiliaris.
Concretament en el número 36 de l’esmentat carrer d’el Bany va estar situada, durant segles, una magnífica casa nobiliària d’estil barroc, pertanyent a un insigne i extraordinari personatge valencià, sorprenentment desconegut per a la majoria de valencians.
Es tractava de Joaquim Manuel Fos, nascut a València l’any 1730, en el si d’una família benestant dedicada al negoci de la sederia, tan característic de les famílies benestants establertes al barri de Velluters en aquella època

Des dels nou anys Joaquim tenia la obsessió de viatjar per veure món, cosa gens habitual en un xiquet de la seua edat. Per tal d’aconseguir el seu somni, cal dir que va arribar fins i tot a fingir malalties perquè els seus pares l’enviaran a ser tractat per metges d’altres ciutats i, d’aquesta manera, satisfer el seu desig de veure altres llocs.
Quan va arribar a la majoria d’edat, va passar a fer-se càrrec del negoci familiar, que era la fabricació i comercialització de teixits. La seua obsessió des de ben jove va ser l’anomenat “moaré”, un teixit de seda amb un acabat que fa un efecte d’aigües.

Com no arribava a fer-se  amb el secret de la seua fabricació, la qual cosa li obsessionava en gran manera, no se li va ocórrer una altra cosa més que fingir la seua mort, prop de l’Albufera, per alliberar-se de tot tipus d’obligacions familiars i socials i poder viatjar amb una falsa identitat per França, Itàlia, Grècia i Àsia menor, per tal de descobrir la tècnica de la seua fabricació.

Desprès de diversos anys rodant per aquests països, l’any 1755 va decidir tornar a València amb els anhelats secrets de la fabricació del moaré. La seua “resurrecció” va produir una gran commoció arreu la ciutat, ja que quan va “morir” era ja un personatge molt conegut a la ciutat i la seua família, creient que havia sigut assassinat, va realitzar funerals en diverses esglésies de la ciutat.

La fabricació del moaré de gran qualitat en els seus telers va causar una gran sensació, arribant a ser reconegut el seu treball pels mateixos reis Fernando VI i Carlos III.
Per tal d’establir relacions comercials més intenses per a vendre el seu teixit, fabricat en els telers de Velluters, va viatjar novament per França, Holanda, Anglaterra i Alemanya, i també per Cuba.
El mateix Carlos III va reconèixer els seus teixits com superiors als estrangers, concedint-li per aquesta raó una pensió vitalícia de 200 doblons. Aquest rei li va subvencionar, a més a més, amb 70.000 reals per a la presentació de models de les seues màquines a la Secretaria d’Hisenda.

Joaquim Fos va ser nomenat alcalde del barri del districte de Velluters, el seu barri, on va crear el 1777 el cos de vigilants serens que havia vist funcionant en altres ciutats europees. La bona experiència amb aquest cos va fer que es creara també en altres ciutats espanyoles com ara Barcelona i Madrid. Ell va ser, doncs, el creador dels serens a Espanya.

Va ser nomenat també Inspector general de les fàbriques de seda de València i vocal vitalici de la Junta de Comerç, degut als seus gran coneixements sobre la producció, manufactura i comercialització de la seda, que va fabricar en grans quantitats amb una excel·lent qualitat en els seus tallers, exportant-la a diversos països.

Va dedicar també bona part de la seua vida a la investigació i descobriment de telers per a diversos teixits.  En els seu temps, els nombre de telers de seda a València va augmentar notablement, perfeccionant-se molt la seua elaboració. Tant va créixer la demanda de teixits valencians, que no sempre es podien satisfer les comandes que venien des d’Itàlia i Amèrica.

Joaquim Fos va morir l’any 1789 a la mateixa casa del carrer d’el Bany on havia viscut quan estava a València, desprès de viure, com podreu endevinar, una intensa vida. Així ho va reconèixer la societat valenciana de l’època. El seu soterrament va constituir una imponent manifestació de dol, al qual van assistir importants autoritats, representants de tots els gremis del Cap i casal i moltes persones del poble que l’apreciaven. El seu cadàver va ser inhumat en l’església de El Pilar, molt a prop de sa casa.

Com havia esmentat ades, el magnífic palau on va viure i va morir aquest insigne valencià, la vida del qual seria mereixedora, sense cap dubte, d’una novel·la o d’un guió cinematogràfic, va ser derruïda durant la dècada de 1970 per a ser substituïda per un edifici impersonal i anodí.

En el Col·legi de l’Art Major de la Seda de València podem trobar un retrat a l’oli de Joaquín Fos, obra de l’artista Joaquín Inza:

Malauradament ni una una placa en el carrer recorda actualment l’antiga existència de la seua casa ni qui va viure allà en aqueix indret.
Adjunte a l’apunt una fotografia i un gravat del llibre de J. Corbín sobre el barri d’El Pilar d’aquell magnífic palau barroc:

I ara altres fotografies de la casa d’habitatges que ocupa a hores d’ara el seu solar. Les imatges parlen per si mateixes…

Compartir aquesta publicació

Visites des de l'1 de febrer de 2022

Publicacions relacionades

Les antigues columnes de les places de Manises i del Portal Nou.

Què fan dues antigues columnes desubicades en sengles places de València?

L’altra porta de l’antic Hospital General de València.

Una de les entrades a l'antic conjunt hospitalari de València...

La porta trashumant de l’antic Palau de Jura Real de València.

La interessant història d'una antiga porta d'un palau neoclàssic...

Adéu refugi, adéu!

La desaparició d'un xicotet refugi de la Guerra civil espanyola...

Què fa una portada del segle XVI en una església del segle XX?

Una antiga portada renaixentista, donant entrada a una església construïda en els anys 1950...

Un solitari pòrtic d’accés als jardins de l’Hospital.

Actualment només ens queda en el record un solitari pòrtic de tres arcs, corresponent a un magnífic edifici ja desaparegut...