Vaig a contar-vos en aquesta apunt una curiosa i desconeguda història que, malauradament, per als valencians (i també per a molts que no ho són) ens resultarà tristament familiar, alhora que prou sorprenent i de segur insospitada per la època en què va produir-se i la qüestió a la que va afectar.
Una història que afecta a una construcció que és l’orgull i u dels símbols de la ciutat de València i del seu passat esplendor econòmic, comercial i cultural durant el Segle d’Or: la Llotja de la Seda, més coneguda com la dels Mercaders quan es va construir.
Aquest relat comença a principis de la dècada de 1480, quan es va fer evident que la xicoteta Llotja tenia la ciutat que s’ubicava a l’actual Plaça del Collado (plaça llavors inexistent), la Llotja de l’Oli, era clarament insuficient per atendre la gran quantitat de transaccions comercials que s’estaven produint en una ciutat com València, aleshores ja una de les urbs més pròsperes comercialment del sud d’Europa. Des de feia anys els Jurats del govern municipal la qualificaven de “vergonya”, per la seua escassa entitat i aparença.
Efectivament, la seua imatge ja vetusta i la seua menuda grandària no es corresponien amb la imatge que la ciutat volia projectar a l’exterior. Per això, l’any 1482 els Jurats van decidir finalment construir un nou edifici que donara a la ciutat “honor i glòria en el futur”. Per a fer realitat aquest propòsit, es va triar un indret molt proper al de la vella Llotja existent, un lloc que miraria directament al què llavors era el cor de la València comercial: la plaça del Mercat.
Per a fer espai per a la nova obra, calgué expropiar 33 habitatges als seus legítims propietaris, i elaborar un pressupost per a la construcció del nou edifici. I per a fer tot això calien diners. Molts diners.
Per aquesta raó, el Consell municipal va decidir crear una institució específica per a gestionar aquesta construcció: l’Obra de la Llotja Nova, la qual tindria els seus propis ingressos assignats a través d’un impost específic que s’anomenaria dels “Dos diners de la Llotja“, una taxa que gravava les transaccions que es negociaven a la ciutat.
Al capdavant d’aquesta institució es va situar a un “Administrador de la fàbrica de la Llotja“, una posició de gran responsabilitat per a la qual es va triar a un ciutadà d’historial aparentment irreprotxable i exemplar. Era Pere Çacruilla.
La trajectòria política de Çacruilla li avalava. Havia estat lloctinent del Mestre Racional, és a dir, de l’auditor dels comptes del Regne. Ell mateix havia avaluat els preus de les cases expropiades, juntament amb el mestre d’obres, Francesc Biulaygua. Mai havia hagut cap queixa de la seua gestió i comportament públics.
Aquest era el llibre original de l’Administrador de les obres de la Llotja:
D’aquell impost per finançar la construcció de la nova Llotja, van eixir també els diners per a altres projectes, com ara el de la construcció de la primera Universitat de València, l’Estudi General (l’actual Universitat de la Nau), o les quantitats necessàries per a la defensa de la costa contra els atacs de pirates francesos i genovesos. Entre tot, els diners que passaven per les mans de Pere Çacruilla equivalien a un 5% dels ingressos anuals del municipi. Realment eren molts diners i una gran resposabilitat.
Per a poder autofinançar-se, el 23 de juny de 1483, Çacruilla va rebre permís per a què la institució que ell presidia poguera emetre el seu propi Deute públic amb càrrec a l’administració de la Llotja. Nobles, mercaders i clergues van ser els seus principals compradors, rebent per ell un interès fix tots els anys.
Pere Çacruilla pagava personalment als mestres d’obra, que eren Pere Compte i Joan Ybarra, a les seues quadrilles de treballadors i als seus proveïdors. Periòdicament havia de presentar informes de la seua gestió al Consell de la Ciutat.
Però a principis de 1487 van començar a saltar totes les alarmes. Çacruilla tardava cada volta més en presentar els informes de la seua gestió al Consell, i els comptes començaven a no quadrar. Per aquesta raó els Jurats van decidir realitzar una auditoria independent dels comptes de la Llotja, que van encarregar als mercaders Gaspar Rull i Lluís Moros.
Només van començar a fer l’auditoria, la primera cosa estranya que van veure és que alguns llibres de comptabilitat no es trobaven (la historia es repeteix…). Havien desaparegut. El setge sobre l’administrador es va anar estrenyent poc a poc, cada volta més, a mesura que avançava la investigació. Les evidències de corrupció en el maneig dels comptes s’anaven acumulant durant l’auditoria dels mercaders independents. Però en el mes de juny d’aquell va passar un fet inesperat: Çacruilla va morir inesperadament. A hores d’ara no sabem ben bé quina va ser la causa de la seua sobtada mort.
Però això no va aturar la investigació, que va continuar el seu camí. La filla de Çacruilla, Àngela, va haver de respondre a partir d’aquell moment dels actes del seu pare. En els mesos posteriors a la seua mort es va anar constatant que, no només faltaven diners de la construcció de la Llotja, sinó també d’altres obres que ell dirigia, com les obres de l’Hospital de la Reina. També van poder provar que Pere Çacruilla havia cobrat comissions il.legals dels proveïdors de les obres, pel que sembla molt per sobre del famós 3%.
Així, per exemple, es va saber que havia manat portar carreus de pedra rosacea de Mallorca per enllosar el sòl de la Capella de la Llotja. I es va fer palès que el seu cost s’havia incrementat artificialment un 50% del seu valor real. Els salaris dels mestres d’obra i dels picapedrers també havien estat inexplicablement retinguts pel l’Administrador, que va tardar més d’un any en pagar-s’els. Fins i tot es va comprovar que havia arribat a cobrar interessos del Deute que finançava la construcció de la Llotja, però sense haver comprat mai cap Títol del Deute.
Ací podeu veure alguns dels llibres del Consell municipal, què parlaven de les obres de la Llotja:
Tota aquella malversació de diners va llastrar considerablement la construcció de la Llotja. Els Jurats de la ciutat van decidir a partir d’aleshores establir un sistema molt més estricte de control econòmic, per a intentar evitar la corrupció que s’havia produït amb l’anterior Administrador.
I fins ací aquesta sorprenent història. Sis segles desprès, els valencians del segle XXI sembla que continuem patint dels mateixos mals. La història tristament es repeteix. El problema és que no hem après suficientment d’ella per evitar que torne a succeir.
(Aquest relat està tret de l’excel.lent investigació duta a terme pel professor d’Història Medieval de la Universitat de València, Juan Vicente Garcia Marsilla “Corrupción en la Lonja”).
