La graderia del Ciutat batia amb força els seus palmells en senyal de reconeixement per a acomiadar amb honors als seus futbolistes després de l’exhibició oferida davant l’Esportiu de La Corunya. L’esquadra que prepara Muñiz es va batre amb intensitat per a rescatar un punt que semblava en dubte en diferents fases de la confrontació. La massa social potser va realitzar un profund exercici d’abstracció per a distanciar l’anècdota del que realment adquireix importància. No és una conducta habitual, però de vegades en la disciplina del futbol succeeix. L’anècdota va ser la igualada definitiva en un partit de domini aclaparant per part del col·lectiu granota. Hi ha partits, disseminats pel calendari que marca la competició de lliga, que transcendeixen al veredicte que emana del resultat. Alguna cosa així va esdevenir sobre el verd del coliseu del barri d’Orriols. El que sembla capital va ser la imatge irreductible d’un bloc coherent i d’una lleialtat infrangible a les seues conviccions. Els jugadors llevantinistes van abandonar el verd amb l’esperit enfortit i l’ànima en pau després del titànic esforç abocat sobre la superfície del camp. Ningú podia retraure’s res. L’obstinació va ser suprema. El Llevant va realitzar un profund exercici de fe durant els noranta minuts. Cal tenir un punt de valentia i també de coratge i de raça per a sobreviure en un context d’extremada dificultat. I el seu esperit no va anar precisament atribolat. Va haver-hi convicció i certeses per a recuperar un xoc de signe amenaçador. L’empat va comportar el dolç sabor de la victòria per qüestions més que evidents.
En certa manera la trobada va anunciar una terrible paradoxa que es va perpetuar. El Llevant es va sentir amo absolut de la confrontació de nord a sud i d’est a oest, però va sentir el jou opressor dels gols de Cartabia i de Sidnei, si ben va ser capaç de rebel·lar-se als esdeveniments i a la duresa dels colps rebuts en inferioritat després de l’expulsió de Morales. El grup local sempre es va sentir superior al seu adversari, però no va poder consumar una victòria que va semblar meréixer. El Comandant va exercir el seu paper d’agitador per a llançar un seriós advertiment amb la trobada encara en maitins. L’atacant va entrar a l’abordatge pel costat esquerre per a augmentar el voltatge del xoc. Va ser una amenaça real. Va replicar Cartabia amb la consecució del primer gol. La diana no va torbar a l’entitat local. Gens va alterar el guió de la confrontació, encara que el gol es va convertir en un paradigma.
El Llevant es va expressar amb consideració i amb certa distinció agafà a la pilota. Per moments va arraconar a l’Esportiu sobre el seu propi perímetre defensiu per a glòria de Rubén, excepcional davant l’onada d’arribades dels atacants blaugranes, però era l’Esportiu qui va augmentar la distància en el lluminós després d’una cabotada de Sidnei en un servei de cantonada. La Primera Divisió es va manifestar amb tota la seua cruesa. Potser en el moment de major complexitat de la trobada va aparéixer Bardhi. El migcampista macedoni amaga un míssil entre les seues botes. I el seu espiell està perfectament ajustada. Bardhi Es comporta amb la virulència aniquiladora d’un franctirador d’efectes devastadors. Ho va demostrar durant la pretemporada i va corroborar esta tendència davant el Dépor. Va compactar els seus passos a la recerca de l’esquadra de Rubén. L’execució va ser impol·luta. El futbolista no va tenir clemència. Potser el millor Llevant de la història que va conduir Juan Ignacio Martínez fera del contraatac una arma letal de supervivència. El format que exhibeix el bloc de Muñiz és diametralment oposat. Hi ha una tirada pel joc de combinació. I eixa tendència es va plasmar en tota la seua expressió davant l’esquadra gallega.
És el mètode escollit per a manifestar-se en el temps present. Va succeir en el partit davant el Vila-real. El xoc davant l’Esportiu va seguir els mateixos paràmetres. La fórmula premia la tinença de la pilota. Les solucions són múltiples. El Llevant s’associa per dins i per fora. És capaç d’ampliar els marges del camp amb Morales i Jason, més l’aportació suplementària d’Iván i Toño, però també té versatilitat per a acudir a la passada en curt per a anar superant línies amb la finalitat de voltar l’àrea visitant. Este fet parla bé del treball global de Muñiz i del procés d’assimilació del col·lectiu. Hi ha una idea i una filosofia que seguir. I multitud de variants per a fustigar al seu rival. Potser servisca d’exemple la diana que va certificar l’empat final. Campaña va estremir el pal amb un tret des de la llarga distància. Ja havia avisat de les seues intencions en el primer acte en una jugada similar. El rebuig va caure en els peus d’Ivi que va forçar la pena màxima. L’acció que va protagonitzar Campaña es converteix en un recurs superlatiu per a ferir defenses poblades i el Dépor, en eixe instant de la cita, tractava de sobreviure a la seua sort ficant-se arrere. La segona línia genera joc i solucions. La notícia és excel·lent. L’altra variable afecta a l’ascendència d’Ivi. Hi ha vida a l’interior de la banqueta blaugrana. Ho sap Muñiz. L’efervescència de l’atacant madrileny va quedar manifesta en la pena màxima i en la seua posterior transformació.
