Va haver-hi una època en què a Espanya eixien tots un dimecres a l’any amb una creu de cendra en el front que no et podies llevar, i en què no podies menjar carn els divendres de Quaresma, i en què no s’encenia la televisió, ni la ràdio, ni es posava el tocadiscs fins que el Nostre Senyor no haguera ressuscitat en diumenge.
Per Setmana Santa, els cinemes de llavors, retiraven les pel·lícules d’estrena i projectaven religiosament unes altres que encara sent invariables, el públic tornava a veure en processó en vestit de diumenge: “La túnica sagrada”, “Rey de Reyes”, “Quo Vadis” o l’espanyola “Marcelino Pan y Vino” eren de les més populars. Però sense cap dubte, les dues més esperades estaven protagonitzades pel Rei del Peplum, Charlton Heston: “Los Diez Mandamientos” de Cecil B. DeMille, i “Ben Hur” de William Wyler.
Explica el periodista Daniel Reynolds en les pàgines de la revista The Advocate que el famós escriptor, assagista, i guionista gai, candidat al Premi Nobel de Literatura, Gore Vidal, va causar una tempesta quan va revelar en el documental de 1995 “El cel·luloide ocult” que s’havia afegit un subtext homosexual entre els personatges principals (interpretats per Stephen Boyd i Charlton Heston) en el guió de Ben-Hur, en el qual ell va col·laborar.
Guanyadora d’11 Oscars, “Ben Hur” explicava a grans trets la història de dos vells amics enfrontats per una presumpta traïció: Un de jueu (Ben Hur), i un altre romà (Messala). El primer es nega a afavorir al segon, i damunt, accidentalment, de la teulada de la seua casa cauen teules que a punt estan de provocar un accident al pas d’un peix gros de Roma. Messala, encara sabent que ha sigut un accident, mana empresonar a la mare i la germana del jueu i a aquest, com a esclau a les galeres, on dóna per fet que morirà abans que puga complir la seua amenaça de tornar i fer justícia. Aqueixa és la sinopsi segons la versió oficial. No obstant això, segons Gore Vidal, un dels guionistes no acreditats de la pel·lícula, ‘Ben Hur’ és en realitat la més gran venjança d’una “marica mala” mai filmada.
El drama històric de 1959, que va comptar amb 11 Oscars, mostrava com Judá Ben-Hur (Charlton Heston), un defensor del poble jueu a Jerusalem, era traït pel seu amic de la infància, el comandant romà Messala (Stephen Boyd).
En aquell moment, Heston, qui no sabia res sobre la història del seu personatge, va intentar desacreditar a l’escriptor homosexual en restar importància a la seua influència en la producció. En resposta, Vidal va escriure una carta en el diari Los Angeles Times en el qual va explicar com va convèncer al productor Sam Zimbalist i al director William Wyler per què era necessari el rerefons homosexual en la història.
“L’única manera de justificar diverses hores d’odi entre dos xics era establir, sense dir-ho amb paraules, una relació íntima entre ells quan eren xiquets, i després, quan el romà va voler continuar on l’havien deixat, el jueu li rebutja”, va escriure.
Vidal, una de les plomes més perverses però intel·ligents de la intel·lectualitat nord-americana, ho va confirmar molts anys més tard, tal com reflecteix la pel·lícula documental ‘El cel·luloide ocult’, on ens explica que amb la complicitat del director William Wyler, nom no alié al retrat de l’homosexualitat en el cinema (dos anys més tard filmaria la imprescindible ‘La calúmnia’), va introduir un subtext gai en la relació entre Messala i Judah Ben Hur que Heston va desconèixer en tot moment.
No obstant això, Stephen Boyd, actor irlandès mort prematurament i que encarnava a un morbós Messala, sí que va saber de la trama, interpretant al seu personatge com un romà enamorat i més tard despatxat i molt mal encarat.
Pel que sembla, la venjança de Messala és deguda no a la ignorància del seu examant de joventut d’aliar-se amb el poderós Imperi al qual el primer representa, sinó el trauma de suportar el menyspreu d’un home que ‘ha canviat’.
La transcripció del que es diu sobre aquest tema en El cel·luloide ocult no té desaprofitament:
“El director, William Wyler va dir: “Què fem?”, i jo (Gore Vidal) vaig dir: “Vegem. I si aquests dos als 15 o 16 anys van ser amants, i ara el romà vol seguir?” Messala (Stephen Boyd) vol tornar amb Ben Hur. Sap Déu per què. Són coses de romans. Willie se’m va quedar mirant, amb la cara grisa. Li vaig dir: “No es dirà amb paraules, no hi haurà res explícit, però quedarà clar que Messala està enamorat de Ben Hur”. Willie va dir: “Sent, que és Ben Hur. Una història dels temps de Crist”. No estava res convençut. Però al final va dir: “Bé, per descomptat és millor que el que hi ha: provem” La seqüència de la diana, tancada amb un més que afectuosa abraçada, i el diàleg que mantenen Boyd i Heston (“Després de tants anys seguim tan units” afirma el primer; “en tots els sentits” contesta Ben Hur) confirma l’encert del suggeriment del canvi proposat pel guionista.”
El publicista de la Metro-Goldwyn-Meyer, Morgan Hudgens, va escriure una nota a Vidal per a explicar-li anècdotes del rodatge: “El Gran Taujà [apel·latiu amb el qual es referien secretament a Heston] ho ha donat tot en la teua escena de la primera trobada. Hauries d’haver vist a aquells xics abraçar-se! Em tem que C. H. va segon en aquesta batalla”. I cap al final de la pel·lícula, el fervor i la passió amb la qual Messala i Ben-Hur competeixen durant la carrera de quadrigues (amb Messala donant fuetades a tort i a dret) adquireixen connotacions molt més físiques si observem eixos envestiments des de l’altre costat de la vorera.
Quasi mig segle després del llançament del clàssic, una nova versió de Ben-Hur s’estrenarà en els cinemes dels EUA I d’acord amb l’actor Toby Kebbell, que interpreta a Messala, el subtext gai ara està absent perquè és innecessari en una era moderna d’acceptació LGBTI.
“En 1959 el context gai era molt important. Necessitaven una veu. No hauríem d’amagar alguna cosa que se sent i que està crescut. Açò era el que volien retratar però ara és un moment diferent, per sort”, explica Toby Kebbell.
El productor, Roma Downey, també va negar que la pel·lícula tinga un subtext homosexual: “Ni tan sols sabia si açò era cert en aqueixa pel·lícula”, va dir. “Ací tenim dos germans. S’estimen. Ells són criats en la mateixa llar i és tan tràgic veure a la seua família com acaba destrossada”.
El remake del 2016 ha rebut males qualificacions per part de la crítica. Entertainment Weekly va qualificar la cinta “d’insípida que podria haver-se evitat si s’hi haguera revivat la tensió sexual entre els seus dos protagonistes, la qual cosa va ajudar a llançar l’original al panteó dels clàssics”. Mentre que Forbes diu: “Necessite o no el món una altra pel·lícula de ‘Ben Hur’, est és probablement el millor remake que podríem haver demanat. Açò no és exactament un afalac major, però aquesta pel·lícula que llueix bé passa bastant temps deixant als seus actors actuar i explica una història amb poca consideració per a futures seqüeles o una potencial franquícia”.
Protagonitzada per Jack Huston i Toby Kebbell, la nova versió de “Ben Hur” està produïda per Metre-Goldwyn-Mayer i Paramount.
Qualsevol pel·lícula amb un abast internacional, en particular un amb una famosa història com Ben-Hur, ha de ser conscient d’açò, així com el seu poder per a moure l’agulla de canvi. En cas contrari, Judah no és l’únic que és traït.
