Diuen els budistes que l’ésser humà s’aferra a coses que no necessita i acaba frustrant-se. Serà que ignora el que realment necessita: contemplar-se a si mateix i actuar en conseqüència? També diuen, no els budistes, que la societat no pot canviar, però sí una persona individual…, i si canvien totes les persones individuals, no canviaria la societat també? Les lleis no han de transformar-les les majories?
L’altre dia caminant per l’asfalt, cremat pel sutge, em vaig trobar un elèctrode de rútil, dels quals utilitzen els soldadors per a unir nupcialment el ferro dolç i muntar estructures per a fàbriques o edificis singulars. Els professionals soldadors en els vuitanta i noranta guanyaven molta pasta a canvi de la deshidratació del calci dels seus ossos. Avui el treball manual i tècnic ja no es valora, va passar a la història, amb els seus contractes fixos una mica dignes per a l’època de la pilotada i enxampa com més pugues si estàs tocant poder.
Aquest 1 de maig, cada vegada més descafeïnat, malgrat el feminisme i els jubilats/as, tots junts i regirats, ha discorregut sense pena ni glòria, amb la mateixa romanç de fa 40 anys, o pitjor. Els més “RADICALS” presumint de partit “proletari” propi i intransferible, el de “VERITAT”, batejats pels popes, pels líders arcaics del “comunisme” sense comunisme: centenars de partits per al poble sense el poble, usurpant les seues banderes i els seus símbols.
És cert que les dones estan alçant-se contra la tirania masclista que perpetuen els sistemes polítics A TOT EL MÓN, encara. Els jubilats/as també es pronuncien contra l’abús salarial en les seues minvades pensions que haurien de pujar almenys un 40%, les més baixes. També necessitem que els joves donen la cara pel seu futur, segrestat pels qui ja no ho tenen, perquè estan en la i són milionaris, solament els queda el poder, en les seues últimes raneres de vida. Mentre els arriba l’hora, seguiran putejant, contaminant i assolant aquest planeta nostre. Seguisquen desfilant, una vegada a l’any no fa mal…, i a cobrar les subvencions.
Recorde la veu de Gila al telèfon, dient la cosa tan graciosa a la seua “dona”, que era el sistema de llavors: em va a sentir!, em va a sentir!, si!, si!, si! Gila criticava l’Espanya que teníem i que no hi ha manera de remoure-la, encara que li llevem “el capot” amb el qual Nikolái Gógol amanyagava als seus tristos i desesperats personatges en els seus relats.
No és nou ni revelador insistir i repetir fins a la sacietat allò de “hem de banyar-nos” tots i totes, pel treball i la llibertat real per als nostres fills/as i néts/as. NINGÚ!, absolutament ningú, en aquest present i en el futur immediat, ho va a fer per nosaltres/as. Les reivindicacions no són d’un dia, ni de dos, ni de deu, les reivindicacions han de ser diàries, per sempre i per sempre, fins que siguem hereus/as propis del nostre avenir.
