En 2019 el nostre planeta alberga ja 7500 milions d’habitants, que hem d’accedir d’una manera o un altre, a la consecució d’una vida digna i feliç per a tots/as. Votant quin futur ens volem donar. On volem estar i amb qui, eliminant presons, psiquiàtrics, reformatoris, edificis tètrics per a “vells”, casernes, exèrcits… Perquè els ciutadans del món mai hem estat enemics. Perquè ens estimem fins per sota dels oceans, per sobre dels cims més alts, pels deserts més inhòspits: Qui inventen les guerres? Qui fabriquen l’odi? Qui van a les conteses d’esquena, carregats de diamants, or, i petroli…?
Ningú repartirà els diners ni la felicitat, però sí que es pot repartir el treball, si volem presumir d’espècie “intel·ligent”. I repartir el treball és possible avui, amb l’alta tecnologia que se suposa està al nostre servici, o no? Aquest repartiment el podem aconseguir amb jornades de 6 hores de dilluns a divendres, 30 hores a la setmana. D’aquesta manera es pot aconseguir la plena ocupació compartint-lo amb l’oci i no quedant-se NINGÚ sense cotitzar per a la vellesa. Es tracta de canviar de xip, SENT, a part de productius, més feliços, més tolerants i més comprensius en tots els àmbits socials. Ja no estan els temps per a continuar construint piràmides per a faraons absolutistes, o sí? Encara que això només serà possible en els cervells i en la pràctica, quan el PARLAMENT estiga al carrer i els seus servidors en el congrés, obeint les demandes de les majories ciutadanes.
Crec que ja cal començar a adonar-se que les solucions fàcils són les més pràctiques. No volem grans “GERMANS” ni grans “LÍDERS”, sinó una societat que pense per si mateixa, per al bé comú, que és el de tots/as, que resistisca els càntics alats i monocords que tracten d’engolir el nostre espai vital i policrom on la felicitat està absent. Necessitem relaxar-nos i unir tasques per la igualtat i la justícia en el planeta, començant per la nostra comunitat de veïns. El problema està en la desconnexió entre idea i poble; i en aquells que mai baixen dels balcons, els que mai s’han mogut, per mandra o descontent, no ho sé. Però sí que sé, que són els que guarden les pancartes autèntiques; i que sense ells la felicitat és impossible.
Despullem-nos de les caretes i perdem aquesta por a veure’ns de debò, tal qual som, nus, com ha de ser la democràcia que caldrà parir de nou i vestir-la, cuidar-la i alletar-la igual que als nostres fills/as, néts/as, mares, pares, germans/as i avis/as. La joventut té la paraula, i és l’única que té la clau mestra del futur. I ha d’avançar sense trinxeres, avançar per onades, la resta li seguirem. Som milers de milions d’éssers bullint pletòrics, milers de colors il·luminant el cel, el nostre cel, el nostre aire, les nostres vides… a l’assalt de la felicitat segrestada.
