28 dies després… Del confinament?

Comparació entre l'actual pandèmia del coronavirus i les millors pel·lícules de zombis quan ja s'han superat els 28 dies des que es decretara el confinament

Fotograma de la pel·lícula "La noche de los muertos vivientes".

Ja s’ha superat un dia mític per a tots aquells que, com jo, són aficionats a les històries de zombis. No resulta estrany tindre en el grup d’amics a algú que sempre faça referències a situacions apocalíptiques: “Què faríem en cas que es produïra una pandèmia d’infectats ara mateix?”. En el meu grup, diria que eixa persona és Carlos, però, per a uns altres, pot ser que aqueix individu siga jo. El cas és que és igual si sóc a la meua casa, en un centre comercial o al carrer: sempre tinc un pla per a escapar. És curiós, perquè sempre debatíem com podríem aconseguir artefactes per a defensar-nos, ja que en les pel·lícules americanes troben armes amb facilitat, pel contrari, a València, ho tindríem més complicat. Ara mire per la finestra des de la qual estic confinada en aquest estat d’alarma i m’adone que ja són 28 dies després des que va començar la quarantena, i res pot ser més diferent a com ho havia imaginat.

En esta data és impossible no recordar-se d’eixa pel·lícula. En 28 dies després vam poder veure una Londres com un cementeri, amb carrers deserts, botigues buides i un silenci total generat per la propagació d’un virus que va matar a la major part de la població britànica. Segur que l’anglés Danny Boyls, responsable de pel·lícules com Trainspotting, Slumdog Millionaire o Steve Jobs, no imaginava que veuríem un calc de la seua recreació en 2020, quan un virus, encara que aquest vinguera de la Xina i no dels primats, desolara les vies d’Anglaterra. El film transcorre a Regne Unit, però bé es pot extrapolar a un dia qualsevol d’estos més de 28 que portem en quarantena, en qualsevol ciutat del món. No obstant això, si a algú li devem la concepció dels zombis, tal com s’ha creat la imatge en la nostra consciència col·lectiva, és a George A. Romer.

PublicitatAVL

“L’HOME ÉS UN LLOP PER A l’HOME”- JIM (CILLIAN MURPHY) EN 28 DIES DESPRÉS.

La noche de los muertos vivientes (1968) va significar un abans i un després en les pel·lícules de caminants. Amb més de 50 anys de vida, este rodatge en blanc i negre és el nucli del qual totes les sèries o pel·lícules sobre l’univers zombi beuen, encara que molt poques han aconseguit el seu poder pertorbador. Esta pel·lícula fundacional que fuig dels excessos visuals, es tanca en tot just tres escenaris i utilitza a poc més de cinc personatges. No obstant això, en les seues al·lucinades imatges viu, explosiu, el terror d’una apocalipsi zombi, però també una incisiva paràbola sobre la fragilitat de l’ordre social i la futilitat de la condició humana.

Després, Romero durant una visita al centre comercial de Monroeville, va trobar l’argument per a la seua segona pel·lícula de caminants, El amanecer de los muertos vivientes, que a Espanya es va titular Zombi, (versió de 1978, encara que hi ha una posterior en 2004) ja que va pensar que seria possible sobreviure dins d’un lloc com eixe en una situació de catàstrofe o emergència. Curiosament, és un dels principals focus de contagi en l’actual pandèmia de coronavirus que vivim, resulta fins a paradoxal. Esta pel·lícula s’ha reviscut en múltiples escenes de sèries, videojocs o llibres, fins i tot s’ha recreat en viu, com en l’edició de Survival Zombie en el centre comercial de La Vaguada (Madrid) de l’1 de febrer, Este mateix any, quan l’epidèmia del COVID-19 ja s’havia expandit a la Xina, a la qual vaig tindre la sort d’assistir.

El día de los muertos vivientes (1985) és la tercera de les sis pel·lícules que conformen la saga dedicada als zombis de George A. Romero, i que també ha contribuït a la concepció de pandèmia que tenim, ja que en aquesta pel·lícula els zombis ja s’han apoderat del planeta: el nombre d’humans es redueix a un per cada 400.000 morts vivents. Un xicotet grup de persones, format per científics i militars, es refugien en una antiga instal·lació subterrània del govern. Allí intenten contactar sense èxit amb altres grups supervivents. Les tensions entre els humans resultaran ser igual de perilloses que la pròpia epidèmia. Tensions entre humans… Donat el panorama polític que vivim, qualsevol diria que el més perillós és el COVID-19. Romero, ja ho va avançar.

A Espanya també hem tingut pel·lícules mítiques d’invasions zombis, com ho és No profanar el sueño de los muertos (1974), un malson en la qual els morts comencen a despertar-se a causa de les radiacions d’una màquina d’ultrasons que el govern acaba d’autoritzar per a eliminar insectes i bestioles dels camps de collita.

Sinonímies entre la pandèmia del coronavirus i pel·lícules de zombis

Veient la soledat que es viu als carrers de la ciutat, qui no s’ha imaginat sent Will Smith en Soy Leyenda (2007) quan ha anat a passejar al seu gos? Pot ser que en aquesta epidèmia no fugim de criatures assedegades de carn humana, però sí que podem veure els efectes de les ciutats desolades. Una irrupció de la quotidianitat sense precedents, tal com ocorre en la pel·lícula japonesa I am a Hero -basada en el manga de Kengo Hanazawa– on els infectats queden atrapats en les seues rutines (repetint les mateixes seqüències una vegada i una altra), mentre que els sans només poden amagar-se i trencar amb tot l’establit per a sobreviure. Com nosaltres, els confinats, que hem trencat amb la nostra vida pel bé de la humanitat.

En això, els asiàtics ens porten avantatge, perquè fins i tot en les pel·lícules aconsegueixen frenar els brots epidemiològics abans que en occident amb el seu implecable disciplina, tal com veiem en Train to Busan (2016), pel·lícula en la qual els passatgers d’un desesperant tren busquen arribar a una ciutat en quarantena, amb estrictes mesures de confinament que pot ser la salvació. Això sí, amb una gravació estressant i trepidant que porta a l’espectador fins al sofriment.

Per desgràcia, estes pel·lícules no s’assemblen tant a la realitat com el poden ser les epidèmiques. En Contagio (2011), dirigida per Steven Soderbergh i protagonitzada per Matt Damon, o Infectados (2009) , dirigida per Àlex Pastor i David Pastor, sí que podem patir la desesperança i agonia que els seus protagonistes passen en perdre als seus sers estimats per una amenaça mundial i que s’assimila més als informatius que s’emeten cada dia.

Ara que ja s’han complit 28 dies des que ens tancàrem a casa per a lluitar com mai ens hauríem imaginat, el que sí podem fer és continuar veient pel·lícules de zombis. Pot ser que el meu llibre Zombi: guia de supervivencia de Max Brooks no haja servit per a res, però, jo continuaré pensant en com escapar. Espere que siga abans que es complisquen 28 setmanes després.

Esta publicació està disponible en : Valencià