Alguns van titllar la proposta de vaga feminista “d’elitista”. Sí, és cert que moltes es van quedar sense opció de fer vaga, bé per pressions directes o indirectes, bé perquè els nombres no eixirien a fi de mes de fer-la (quina ironia llavors açò del “dret”, quan en realitat sembla més un bé de consum pel qual has de pagar, però açò, seria ja una altra entrada). També va haver-hi els qui no veien el punt d’aquest atur. Però les que sí que van poder, van voler o encara no podent es van atrevir, van demostrar que el món es para si la meitat d’ell para. Potser l’exemple més clar, o visible, ho trobem en els mitjans de comunicació, amb programes que no van aconseguir eixir a antena o ho van fer d’aquella manera.
Amb vaga o sense ella, la qual cosa sí que va estar clar va ser el suport massiu que va rebre el moviment feminista. Jo no viu en una gran ciutat i, encara que calcular no és el meu – 7.000 segons algun mitjà local, he de dir que em vaig trobar amb una massa de persones més àmplia del que haguera esperat en un inici. Costava caminar, els càntics del cap tardaven a arribar de boca en boca fins al final de la llarga filera de gent que participava per a reclamar un tracte més igualitari en tots els aspectes de la vida.
Però més de la quantitat, vull parlar del qualitatiu. Allí vaig veure persones de totes les classes, edats o grups socials. “Sí que arreplega tipologies aquesta elit”, vaig pensar irònicament. Així que, per a tots aquells que parlaven d’elits o de moviment vinculat a un determinat partit, crec que els bastaria una ullada a les xarxes socials o als mitjans de comunicació per a adonar-se de l’equivocat que estaven.
A més, si tirava mà a les meues xarxes socials, trobava comentaris de companyes del tipus “Ací, a rebentar” o també vídeos i imatges de la gran afluència en llocs com Alacant, Madrid o Elx.
Avui encara ens dura la ressaca del dijous, els mitjans segueixen parlant i debatent sobre el que va suposar el passat 8M. Però jo demane que aqueix ressò no cessament i seguisca ressonant en el temps. Perquè, per desgràcia, encara ens queda molt. Perquè el 8 de març no és un dia perquè ens manen flors, ens feliciten o ens manen missatges destacant la nostra bondat. El 8M és un dia per a refrescar la idea, que ha de perdurar la resta de l’any, que no ens detindrem. No anem contra ningú, no guardem odi ni rancor tampoc. Simplement estem cansades de tenir por quan tornem a casa, de caminar més de pressa i amb les claus sempre a mà. Anem en contra de l’assetjament quan eixim de festa i l’única cosa que volem és gaudir, que vulneren el nostre espai. Estem en contra que ens violen i que, després, les jutjades siguem nosaltres, les nostres actituds i les nostres robes. En contra de guanyar menys, però treballar el doble, fora o dins de casa. Cansades que se’ns oblide i que si arribem a dalt es qüestionen els nostres mèrits i capacitats.
Així que, sí. Que aquesta ressaca siga de les llargues i ens ajude al fet que el pròxim 8 de març, estiguem una mica menys cansades i fartes.
