“Abans això sí que es podia fer i ara no?” aquesta és una de les preguntes que com a Regidor d’Urbanisme de Nules he de respondre sovint. I la resposta, la majoria de les vegades, és “ni es podia llavors ni es pot ara, la llei no ho permet”. Aquesta situació ve donada per la facilitat d’alguns governants anteriors a concedir, de paraula sempre, els desitjos dels seus veïns. Estigueren aquests desitjos emparats en la norma o no.
Així, gran part de les irregularitats urbanístiques detectades, sembla ser, gaudien del beneplàcit dels responsables municipals. Si la petició formal mitjançant presentació de la corresponent paperassa donaria una resolució negativa… doncs no es demana, es comentava verbalment i aquest era el tràmit. Clar, sé que ara algunes persones en llegir açò pensaran que poc es pot demostrar si tot és de paraula. Que també tot pot ser mentida, ja que qui delinqueix pot acusar qui vulga de ser coneixedor i haver-li donat permís.
Però el problema de l’Administració per a aquesta gent és que tot queda escrit. Així, podem veure com a funcionaris de diversos departaments (policia, urbanisme…) deixaven alertes i constància que s’estaven realitzant obres sense llicència, i els polítics miraven cap a un altre costat.
Aquest fet té hui diverses conseqüències. D’una banda, veïns que volen, com no, fer el mateix que el seu veí del costat. Construir edificacions, ampliacions, barbacoes….perquè “el seu veí també la té”. Quan els adverteixes que no poden fer-ho, que s’enfronten a una multa en cas de fer-ho ve la pregunta “I el meu veí perquè sí que ha pogut? Que abans es podia i ara no?” la resposta ha de ser que ni es pot ni es podia i que hem de denunciar al seu veí i ordenar que restaure la legalitat (que en l’administració és derrocar allò sense llicència). Llavors la persona sol respondre’t “Jo no vull que al meu veí li passe res ni que haja de tirar-ho, però jo volguera el mateix que ell”. Enfront d’aquesta situació sempre recorde la promesa del càrrec públic “COMPLIR I FER COMPLIR LA LLEI”, promesa o jurament que sembla ser no tots van tindre present mentre exercien el càrrec.
Quan parlem d’un rafal, una barbacoa, alguna construcció menor, dictar un enderrocament pot no llevar hores de somni al qual ha de signar l’ordre. Sent justos, estàs corregint una il·legalitat. Però quan ens enfrontem a l’enderrocament d’un habitatge, al fet de convertir en enderroc els estalvis invertits per una família, això et crema per dins. El fet de veure que si se’ls haguera informat de la gravetat dels seus actes, de veure que si se’ls haguera advertit de les conseqüències que podrien portar les seues accions hui no estaríem en aquesta situació, això et crema.
La deixadesa d’uns en els seus càrrecs públics, la seua alegria per concedir beneplàcits a la recerca d’un suport electoral hui tindrà conseqüències nefastes per als qui van confiar en la seua paraula. Hui els veïns et demanen que sigues tu el que com llavors mire a un altre costat, que no carregues en ells tota la culpa, ja que en el seu moment no els van advertir. Hui molts habitatges tenen un futur incert. Tot perquè algú, assegut en el seu despatx no va voler dir-los “Això no es pot fer”.
