La repetició de les Eleccions Generals, diumenge 10 de novembre, va ser la plasmació d’un fracàs. El fracàs d’uns actors que no van estar a l’alçada de les circumstàncies, van fallar al seu electorat i van fallar a tota la ciutadania, foren o no votants seus. La política és l’art de la paraula. Fer política és pactar, és arribar a acords, i a ningú se li escapa que per a arribar a acords totes les parts han de cedir, una mica, i també han d’aconseguir algunes de les coses que pretenien. Pedro Sánchez i Pablo Iglesias no han sabut, no han fet la seua feina. I per tant, PSOE i Unides PODEM, si no els desautoritzen, com organitzacions, estan assumint l’errada de les persones, tampoc han fet la seua feina.
Ah, espereu! Ara veig que estic parlant en present i havia d’haver parlat en passat, perquè el discurs meu és el correcte per a després de les Eleccions Generals del 28 d’abril (sembla que ha passat molt de temps però no en fa tant), però no per al mes de novembre. Perquè ara, als mateixos actors, a Pedro Sánchez i a Pablo Iglesias, els ha faltat temps per anunciar (amb «flors i violes») que ja hi ha un acord, que tindrem govern progressista. Què ha canviat en tan poc de temps? Quina cara és la més autèntica, o la menys falsa, la de la temporada «primavera-estiu 19» o la de «tardor-hivern 19»???
Era postureo la impossibilitat total i absoluta d’arribar a acords d’abans, o ho és la rapidesa i facilitat amb la que ara ha estat possible el que abans era impossible?
La incapacitat de Sánchez i Iglesias, la incompetència de PSOE i Unides PODEM, ha costat diners de l’erari públic, ha propiciat el cansament i desafecció de part de la ciutadania i, el que és més greu, ha creat l’escenari perfecte per al creixement de l’extrema dreta (VOX), per a la recuperació d’una dreta (PP) que semblava en caiguda lliure i que ara s’ha vist que amb el resultat del 28A va tocar fons, i per abocar a l’altra dreta (Ciudadanos) a una situació crítica. Ells i només ells són els responsables.
Per acabar-ho d’arrodonir, la resta d’actors polítics presents al Congrés, només els queda sumar-se a aquest acord, a canvi de no res, car ells apel·len a la responsabilitat, o no votar en contra per a (diuen) facilitar el desbloqueig de la situació. La ironia és que la situació l’han provocada ells mateixos i ara volen que la resta de col·laboradors necessaris (la pràctica totalitat representants de nacionalismes perifèrics de l’Estat de sensibilitats molt diverses) signen un xec en blanc i al portador, si no ho fan ells seran els culpables d’aquest nou fracàs.
És el que en psicologia s’anomena «locus d’atribució extern» ells el practiquen amb insolència, si les coses venen maldades la culpa mai és d’ells, és dels altres, cosa ben diferent si tot s’encarrila i surt bé, aleshores el triomf serà només d’ells i els cooperadors necessaris s’hauran de resignar al seu paper d’extres, ni tan sols actors secundaris i veure una vegada més com són ignorades les seues prioritats i com són bandejats els seus interessos lícits. Ja ho hem vist massa vegades.
Per què adés no i ara sí? Per favor, responguen clarament a esta pregunta…
Jordi Tàrrega i Sangüesa.
Membre de Compromís per Castelló.
