Al limbe…

Article d'opinió de Jordi Tàrrega i Sangüesa.

Sóc ensenyant i tinc més de 55 anys, de fet, en tinc més de 59 i estic a uns pocs mesos de la meua jubilació voluntària als 60. No tots els meus companys es jubilen al complir els 60 anys, però jo ho faré per dues raons: la primera és que en una professió com aquesta cal deixar pas a la gent jove, l’ensenyament, el sistema educatiu, necessita saba nova, gent nova amb idees noves i molta energia; i la segona, però no menys important, que estic cotitzant des dels 16 anys, poques persones en els temps que corren es jubilaran havent cotitzat als sistemes de pensions públics gairebé 44 anys.

Aquesta introducció ve a compte de la vacunació dels personal docent i no docent del nostre sistema educatiu, que sembla que començarà ben aviat amb el vaccí d’Astra-Zeneca, que sembla ser la germana pobre de la vacunació. A Espanya s’ha decidit no vacunar amb aquesta a la població de més de 55 anys, a d’altres països ho fan fins als 65 anys, potser acaben canviant el criteri a Espanya i ens vacunen també als sèniors del sistema educatiu… Però, ara bé, si no ho fan, les persones d’aquest tram d’edat ens quedarem en terra de ningú, al limbe, perquè sembla que per a nosaltres no hi ha dosis disponibles dels altres vaccins (Pfizer i Moderna).

Com, a més a més, es dona la circumstància que ja he explicat de la meua jubilació en un termini breu (si el comparem amb la velocitat de vacunació al nostre país), potser que no em vacunen junt a les meues companyes i companys més joves, i que quan em toqui el torn com a ensenyant sènior ja estigui jubilat, qui sap, ja em veig mendicant la nostra vacunació, de porta en porta.

El més sorprenent de tot plegat és que per a la resta de coses relacionades amb la feina sí que comptem, com els demés, al llarg del temps s’han anat perdent alguns avantatges que tenien abans els ensenyants majors de 55 anys (una petita reducció de les hores lectives que va desaparèixer amb els primer embats de passades crisis econòmiques), ara, per exemple, ens pot tocar formar part de tribunals d’oposicions, exposant-nos a noves possibilitats de contagi sense estar vacunats i havent de treballar fora del nostre horari, caps de setmana inclosos.

Jo ja vaig tindre “la sort” de formar part d’un tribunal d’oposicions el 2019 i he de dir-vos que encara no m’he recuperat al 100% de l’experiència (i no ho dic de conya). M’agradaria que totes les persones fórem igual de bones per a tot. I també m’agradaria que en aquest sortejos no eixim sempre agraciats els mateixos, que l’Administració elimini del sorteig les persones que ja han estat a un tribunal a la convocatòria anterior, i que es replantegi qüestions com la paritat de sexes, atès que en l’ensenyament en general, i més encara en determinades especialitats, és aclaparadora la majoria de dones, per tant els pocs homes que hi som estem quasi condemnats a ésser gairebé sempre membres dels tribunals d’oposicions.

Per a les persones que diuen que sempre estic queixant-me, que les hi ha, potser és que em faig vell, però crec que no em falten raons, i sempre ens quedarà el dret de picar de peus (derecho al pataleo, en castellà).

 Jordi Tàrrega i Sangüesa

Ensenyant, orientador i activista per fer de Castelló de La Plana una Ciutat Educadora

CatalanSpanish