Torna a pujar l’atur a la província d’Alacant i, com és habitual, suposa el quart mes consecutiu d’augment de l’atur després de la campanya turística d’estiu.
L’estacionalitat continua sent un llast molt greu en el mercat productiu alacantí que és urgent resoldre. Les dades de les províncies de València i Castelló (que tornen a retallar el seu atur registrat) ens assenyalen que “una altra activitat productiva a Alacant és possible”.
El que sí que és cridaner és la quantitat de persones que han perdut la seua ocupació i s’han donat d’alta en les llistes del LABORA (3.083) que és la xifra més alta des de 2011, en plena crisi financera i econòmica. De fet, en els últims quatre anys, l’atur ha vingut pujant al novembre en una mitjana de 1.841 persones. Este augment mostra el desgast del mercat productiu després de tants mesos de crisis pel coronavirus i amb una activitat econòmica detinguda per a facilitar les mesures sanitàries contra la pandèmia. Cal planificar, no sols el canvi de model productiu, a més, cal continuar prenent mesures perquè l’atur lligat a la COVID-19 siga conjuntural i no es convertisca en un nou llast per a un mercat laboral ja molt precari.
Cal assenyalar que l’evolució de la mitjana mensual d’afiliació a la Seguretat Social és, quasi plana, registra un descens de 358 afiliacions, xifra inferior a la registrada en els novembres d’anys anteriors. Esta dada és coherent amb el recurs de les empreses a traure persones dels ERTO quan els fa falta mà d’obra. No obstant això, l’augment important de l’atur mostra que no totes les empreses estan recorrent als ERTO, la qual cosa ens fa pensar que es continua recorrent a contractes molt precaris, en els quals la temporalitat, la curta duració i la rotació són la norma; símptomes clar d’un mercat productiu en els quals l’economia submergida campa a pler.
La contractació segueix alentida, un descens de més deu mil contractes respecte a l’any passat mostra el poc dinamisme d’una economia que s’enfronta, no sols als seus vells problemes (precarietat, dependència del sector serveis, estacionalitat, masclisme,…) sinó, a més, al repte de mantindre l’activitat malgrat confinaments i de la gravíssima reducció d’ingressos de les famílies.
Alacant continua mostrant característiques de mercats productiu i laboral molt precaris que, de cap manera, podran ser mai la base per a un sistema econòmic sostenible i coherent amb els ODS. Estes dades assenyalen que l’ocupació de qualitat és un dèficit estructural i crònic en esta província, per la qual cosa cap mesura de protecció de l’activitat s’hauria de prendre si no parteix de criteris de protecció de drets laborals. L’ocupació digna, lluny de ser un problema per a les empreses, és, en realitat, la solució a un sistema econòmic injust i precari.
