L’Articulista d’Opinió d’aquest mitjà, Antonio Zapata Pérez, ha publicat recentment un poemari amb uns versos transgressors, que no deixen indiferent a ningú. Antonio Zapata és un d’aqueixos escriptors tot terré, no obstant això, el gènere que millor domina és la poesia social i compromesa. A partir de 1998 va ser quan va iniciar la seua carrera publicant un primer poemari sota el títol “Els verbs del mal”, al que li van seguir “Poemes del mico blau” (1999); “Rotatius d’interior” (2000); “Lucernari eròtic” (2006); “Cíngulo” (2007); “Haver sigut sense permís” (2009); “Recursos” (2011); “El carreró de Lubianski” (2015); “101 Rueca” (2016) i l’últim publicat “Poemes arrios, proses arries”. A més dels deu poemaris, ha col·laborat en altres publicacions amb diversos autors i té un llibre recopilatori d’articles que va publicar en diversos mitjans de premsa provincial el títol de la qual és el de “Lontananza. Crònica sentimental de la postguerra il·licitana (1952-1974)”. Com a cofundador de la revista “El Picudo Blanco”, a escrit versos inèdits i relats curts. Antonio Zapata en el seu últim poemari s’ha tret les vísceres per a posar-les damunt de la taula a manera de vers. En unes de les seues poesies es pot llegir: “Sóc un puto objecte d’aigua, que mou el seu onatge de/ sabates amb la bujarda, revoltant les escumes/ limfàtiques, boira dolça de pols que encega lontananzas,/ vent que emergeix entre dofins copulant l’aurora,/ sirenes fredes fregant amb les seues escates un masteler/ a la deriva”. En aquest tipus de prosa tan provocativa tampoc es lliura la religió, la societat, la música i fins als somnis eròtics més profunds que poden trobar-se en els versos d’un Zapata on la seua passió és l’escriptura. Per a aquest escriptor i poeta il·licità que es mimetitza amb el temps, que es considera un vampir literari, que viu tots els cicles i generacions d’una joventut que la fa seua, així podria resumir-se una altra de les seues poesies o potser, unes de les seues més foscos pensaments, perquè l’enyorança de l’escriptor és perpetuar-se en el temps sense que la vellesa li impedisca seguir escrivint.
