Novembre és temps de memòria, de Memòria amb majúscula. Comencem el mes amb el dia que tradicionalment dediquem a recordar a aquelles persones que ja no estan entre nosaltres. No m’interpreteu malament; respectant el significat religiós de Tots Sants, pense que el significat, el sentit, d’aquesta data va més enllà de la religió. Jo mai he sigut d’anar als cementeris. La veritat, als meus familiars que ja no estan ací els recorde constantment i els porte a la meua ment, als meus records, a la meua memòria (aquesta amb minúscula).
Però, des de fa ja molts anys, vaig cada 1 de novembre al cementeri de Castelló de la Plana, al vell -a l’anomenat de Sant Josep-, on amb dos senzills actes, un dins del cementeri, damunt de la fossa comuna on estan soterrades prop d’un miler de víctimes de la repressió franquista, i un altre fora del cementeri al costat del monument erigit l’any 2008 en record d’aquestes víctimes que eren afusellades d’amagat, de matinada, allí al costat, a la vora del Riu Sec.
Vaig conéixer aquests senzills actes gràcies al Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, arran que ells contactaren amb mi uns anys abans per a l’homenatge al meu avi, homenatge que el Grup va impulsar, i que no s’hauria fet sense la seua inestimable feina.
No oblide que, molts anys abans, ja el PSOE i la UGT van començar a fer actes en aquest sentit, poc després de la mort de Franco. Però reconec que jo m’hi he sentit identificat gràcies al Grup per la Recerca de la Memòria Històrica. L’acte d’homenatge, sempre ha estat senzill i emotiu. Des de l’1 de novembre de 2015, amb el Govern Municipal del Canvi, a poc a poc i sense pausa, l’acte ha anat guanyant en dignitat i en reconeixement per part de l’Ajuntament, sense perdre en cap moment la seua senzillesa i la seua emotivitat. Les dues últimes edicions fins i tot l’entorn ha anat canviant, l’espai va guanyant en dignitat, s’han posat els noms de totes les víctimes, comença a haver-hi una mica de reconeixement i de reparació, imprescindibles per a una autèntica reconciliació, si de veritat volem tancar i sanar les ferides que segueixen obertes.
Aquests dies començaran les exhumacions de les primeres víctimes soterrades en aquesta gran fossa comuna, a petició de les seues famílies, l’actual corporació municipal és més sensible en aquest tema. A més a més, però, comptem amb un altre tema de Memòria que sovint està present als mitjans de comunicació, de màxima actualitat podríem dir: La Creu dels Caiguts. Ja és hora que, aplicant la legislació vigent, es retire aquesta creu i que el Parc Ribalta recupere la seua fesomia d’abans que els feixistes l’alçaren per a la glòria i memòria dels seus morts -no de tots els morts, no dels que encara jeuen a la vora de moltes carreteres o a fosses comunes com la del nostre cementeri-. Ningú no pot dubtar que la Creu dels Caiguts del Parc Ribalta de Castelló de la Plana és un monument per enaltir el feixisme i qui ho fa s’equivoca profundament.
I per acabar, tornaré al títol de l’article: Compromís no ha arribat fins on ha arribat, a formar part de Governs de Canvi, perquè tot seguisca igual, en aquest i en molts altres temes. Si alguna persona encara s’ho pensa, ha d’adonar-se de la seua equivocació. Començant pels socis de Govern. Més quan la retirada d’aquesta creu és un dels punts recollits a l’Acord del Grau, sobre el que se sustenta el Govern Municipal, i totalment recolzat per la legislació vigent.
Jordi Tàrrega i Sangüesa.
