Moltes vegades ocorre que succeeix un fet terrible com el de Beirut i anem de pressa a la premsa esperant trobar la informació que confirme el que ja pensem o simplement ens tranquil·litza perquè ja en tenim una explicació. Este no és el cas.
Només han passat un parell de dies molt dolorosos i no hi ha cap informació concloent, la investigació continua en peu i totes les elucubracions no són més que soroll, soroll i més soroll.
El que si podem fer és explicar on ha ocorregut l’explosió, i no ens referim a quina ciutat dintre el mapa de Mercator, ens referim a quina ciutat de quines gents i de quina realitat (tenint en compte les nostres limitacions geogràfiques).
Si ho fem així, explicant el context i com al Líban i a la regió es fuig del foc per caure a les brases, no caurem en la síndrome d’Haití. És a dir, com aquell terratrémol ens va preocupar unes setmanes només. Emperò, les conseqüències a Haití segueixen a hores d’ara en peu: de la mateixa forma, les conseqüències que han de vindre rere l’explosió al port de Beirut són extremadament preocupants.
Comencem amb el que anava a ocórrer esta mateixa setmana, al divendres. Quan estava prevista la resolució del Tribunal Especial per al Líban sobre l’assassinat de l’ex-primer ministre Rafic Hariri. Fet que commocionà el país i el va enfonsar en una crisi política on encara és sotmesa.
Cal sumar-hi les protestes impulsades per un jovent fart d’un sistema polític corrupte que divideix el poder en comunitats religioses vehiculades per partits dirigits per determinades famílies que van arribar al davant de la seua comunitat en temps de la guerra civil que va destrossar el Líban de 1975 fins a 1990, un conflicte mai tancat al 100% i sempre amb l’amenaça de reobrir-se, ja siga per la guerra a Síria, per una nova guerra amb Israel, o perquè una de les famílies senta que està perdent poder dintre d’este sistema que deixa fora la participació política dels joves.
Un dels deutes financers més alts del món, agreujat per la guerra a Síria, país que era el seu major soci comercial. Ara, les fronteres han tornat, el comerç s’ha ressentit, el turisme ha caigut, i el sector bancari libanés ja no és aquell que va ser conegut com “la Suïssa de l’orient” pels orientalistes. Ara s’assembla més a un “corralito”, on les grans fortunes han fugit, els inversors no hi són ni se’ls espera i on el port de Beirut era una de les poques portes al món.
No oblidem que el Líban té una frontera militaritzada amb Israel, estat amb qui no té relació comercial i amb qui està tècnicament en guerra. L’altre estat amb qui fa frontera, Síria, està enfonsat en una guerra des de fa quasi deu anys. I el port era l’entrada per material humanitari cap a Síria. El port era el comerç d’exportació i importació al Líban, on esperaven rebre més benzina pels generadors elèctrics i no seguir en la foscor de retallades de llum de fins a vint hores al dia, i on es devia rebre l’ajuda per defendre’s del coronavirus, on els hospitals estan al límit. I tot i això, les conseqüències reals estan encara per veure.
