“Bon i sant Nadal a tots” per Antonio Cañizares

Tenim un senyal per a aquesta alegria, com diuen els Àngels als pastors en Betlem: “Aquesta és el senyal per a vosaltres: Trobareu un Xiquet embolicat en bolquers, que jau en un pessebre”. Pobre; en solitud; en un estable perquè no hi havia allotjament, sostre o recer per a ell, entre els més pobres i com el més pobre; sense sostre ni calor on reposar i abrigar-se.

El senyal de Déu és el Xiquet, aqueixa criatura tan fràgil com el que acaba de nàixer, és el desvalgut. El senyal de Déu és la feblesa, la pobresa i la fragilitat, aqueix gran desvaliment i aquella necessitat del Xiquet nounat. El senyal de Déu és que Ell es fa xicotet, últim entre els últims, per nosaltres; descendeix fins a aqueixa realitat tan sense forces pròpies del Xiquet que naix, del que ho necessita tot. Aquest és la seua manera de regnar, de ser Déu, est és Déu-amb-nosaltres: descendint en la seua condescendència, rebaixant-se fins a l’últim, com succeirà en la Creu, inseparable del seu naixement. Ell no ve amb poder i grandiositat externes. Ve com a xiquet inerme i necessitat de la nostra ajuda. No vol aclaparar-nos amb la força. Ens evita el temor davant la seua grandesa. Demana el nostre amor: per açò es fa Xiquet. Déu s’ha fet xicotet perquè nosaltres poguérem comprendre-ho, acollir-ho, estimar-ho. Per què tot açò?

Aquest és el vertader signe de Déu. Fer-se xicotet, la pobresa, la fragilitat d’un Xiquet nounat ens diuen, de la manera més forta i més sorprenent, com d’extraordinari i estupend, sorprenent, és l’amor que Déu ens té. Déu ens estima!, ens estima així, d’aqueixa manera que ningú s’atreviria a pensar: en despullament de si, del seu rang de Déu, per a enriquir-nos amb la seua pobresa amb tota sort dels béns del seu amor sense límits; Déu s’ha fet home; la nostra humanitat és la seua perquè Ell siga nostre i puguem ser nosaltres fills de Déu; s’ha humanitzat per a divinitzar-nos a nosaltres. Déu ens estima fent-se Xiquet, fràgil, pobre i desvalgut per amor, per a la nostra salvació i per a la nostra vertadera felicitat.

Aquesta és la veritat de Déu, aquesta és la veritat de l’home, el misteri de la condescendència divina: Déu que estima als homes, perquè és amor; l’home, tot home, volgut per Déu d’aquesta manera sorprenent i extrema, gran, amb una dignitat tan meravellosa i tan immensa; Déu inseparable de l’home, per sempre; i també per sempre, l’home inseparable de Déu; en unitat infrangible i irrevocable per part de Déu, perquè la nostra humanitat és la seua sense volta arrere. Així ho ha volgut Déu, així ens ho ha concedit Ell. Ací està la gran esperança per als homes.

La gran esperança només pot ser Déu, que abraça al món sencer sense exclusió de ningú, que estima sense reservar-se gens, que s’uneix a tots els homes i es bolca en favor d’ells; nosaltres, per si solos no podem aconseguir, l’ésser de tal manera estimats, ser de tal manera agraciats fins a la “divinització” de les nostres vides, ser de tal manera enriquits amb la riquesa que és Ell mateix i ens fa fills seus. En el Xiquet de Betlem se’ns ha posat el fonament de tota esperança, la més gran esperança, perquè se’ns ha revelat la gràcia de Déu, Déu mateix que té un rostre humà i que ens ha estimat fins a l’extrem, a cadascun en particular i a la humanitat en el seu conjunt. Déu *antagonista de l’home, enemic de l’home, gelós del qual és i pot l’home, o servidor i apassionat per l’home, estimat per Ell fins a l’extrem? La resposta la tenim en el Nadal. Tot el contrari al que alguns pensen.

El seu Regne està allí present, on el seu amor ens aconsegueix. Només aquest, el seu amor que veiem en aqueix rostre humà, Jesús, el Xiquet de Betlem, ens dóna la possibilitat de perseverar dia a dia sense perdre l’impuls de l’esperança; aquest amor que veiem i palpem en aquest Xiquet, Emmanuel, Déu-amb l’home, inseparable de l’home, sobretot del més feble, indefens i pobre, és la garantia que existeix allò que només arribem a intuir vagament i que, no obstant això, esperem en el més íntim del nostre ésser: la vida que és “realment” vida, la vida eterna, la vida en l’amor vertader, la vida amb Déu, que és Amor i no pereix mai (cf. Spe Salvi, 31).

Davant el pessebre del naixement de Betlem, el mateix que davant la Creu de Jerusalem –dos esdeveniments inseparables– caben dues postures: o pensar que açò és una bogeria i una neciesa, o, per contra, tenir un gran acte de fe que reconeix i proclama: “Veritablement Aquest és el Fill de Déu”. Els pastors van creure; i després d’haver-ho vist, van ser explicant a uns altres el que del Xiquet els havien explicat.

Recuperem la veritat del Nadal, la que es viu en la fe. Així recuperarem l’alegria vertadera, trobarem la veritat, viurem lliures amb tota certesa l’autèntica pau i la millor d’aquestes. A pesar les grans despeses de consum i els balafiaments sense base ni sentit d’aquests dies, les paraules convencionals d’unes frases humanitàries que sonen a buit en un món tan deshumanitzat, o els burgesos i estrets sentimentalismes amb què a voltes se li envolta, on Déu no explica i se li nega, el Nadal enguany i sempre ens convida al fet que entrem netament en la fondària de la seua veritat i l’acollim, per a viure-la, sense reticències ni sospites. Darrere de la exterioritat de les festes nadalenques, s’amaga la veritat silenciosa que Déu s’ha acostat a l’home i s’ha compromés irrevocablement amb ell: apareix la seua misericòrdia sense límit, la misèria humana és assumida pel cor immens de Déu que estima així; Déu ix a la trobada de l’home i es fa home. Aquesta és la resposta i aquesta és la veritat!, la veritat del Nadal.

No és una altra la clau del Nadal, ni una altra la substància i arrel del que celebrem, que l’encarnació de Déu, o siga, la seua condescendència extrema amb l’home perdut i desgraciat, amenaçat i amb sofriment; i l’origen d’aquesta condescendència tan estranya és l’amor de Déu a l’home. Déu s’ha apassionat per l’home, per tots i per cadascun en concret, i s’ha bolcat completament i sense reserva en favor de l’home, de cadascun dels homes, perquè siga engrandit, perquè tinga la dignitat inviolable de ser fill benvolgut per Déu, perquè trobe el perdó dels seus pecats i gaudi de la infinita misericòrdia i de la pau estable i duradora, perquè camine en esperança i conega la veritat que ens fa lliures. Encara que li semble estrany i li repugne a la “saviesa” dels “savis i entesos” d’aquest món, Déu no abandona a l’home en la seua misèria, assumeix aqueixa misèria i feblesa. Sense marxa arrere: És Déu-amb-nosaltres.

Ja podem obstinar-nos a anar contra l’home, a establir violència i mentida, en tallar llibertat i eliminar la vida en qualsevol de les seues fases, ja podem obstinar-nos a destruir l’amor vertader o a trencar la família, ja podem calcigar a l’home i la seua dignitat, ja podem seguir obstinats en la venjança, l’odi o la guerra, i com que no admet la misericòrdia i el perdó, ja podem intentar oblidar-nos del germà i tancar-nos en la nostra pròpia carn o seguir fent prevaldre l’egoisme i els interessos propis, ja podem anar de tantes maneres en contra de l’home negant els seus drets fonamentals o sotmetent-ho als poders injusts, ja podem obstinar-nos a buidar a l’home, sumir-ho en un nihilisme destructor o en l’abisme del contrasentit, ja podem fer el que siga de milers maneres i maneres que conculquen o amenacen a l’home en la seua dignitat, que, malgrat tot i pel que ha esdevingut una vegada per totes fa dos mil anys en Betlem, Déu seguirà per sempre i eternament apostant per l’home. Aquesta és la gran veritat del Nadal: Déu s’ha fet home. Ací està el seu omnipotència, la omnipotència del seu amor, de la seua condescendència, de la seua misericòrdia, de la seua rebaixa fins a aquesta criatura fràgil d’un xiquet. Ací està el seu poder: en aqueix Xiquet, inerme, que plora en nàixer, innocent, fràgil, que s’està donant tot i es plena per nosaltres, els homes. Ací està la pau que Ell ens porta i és obra seua.

El poder de Déu és diferent del dels poderosos del món. La manera d’actuar de Déu és diferent de com nosaltres ho imaginem i de com voldríem imposar-ho també a Ell. Déu en aquest món no entra en concurrència amb les formes terrenes de poder. No contraposa les seues divisions a altres divisions, els seus exèrcits a altres exèrcits. Ell contraposa al poder sorollós i prepotent d’aquest món el poder *inerme i silenciós de l’amor, que en el Xiquet de Betlem es rebaixa i aparentment fracassa, però que constitueix alguna cosa enterament nova que s’oposa a la injustícia i instaura el Regne de Déu, Regne d’amor i de vida, regne de gràcia i veritat, regne de justícia i de pau. Déu és diferent i així ho reconeixem en el Nadal. Açò significa que nosaltres mateixos hauríem de ser diferents, hauríem d’assumir l’estil de Déu; hauríem d’exercir el poder a la manera de Déu i arribar a ser homes de la veritat, del dret, de la bondat, del perdó, de la misericòrdia, de l’amor. Aquest és el vertader missatge del Nadal, el gojós i esperançador missatge que el món, també el d’avui, i si cap més el d’avui, sempre necessita.

El món necessita a Déu, el món necessita aquest Xiquet. El món necessita obrir-se a Déu, rebre a Déu, acollir a aquest Xiquet, Xiquet Déu, Emmanuel, Déu-amb-nosaltres. El no rebre-li, rebutjar-li, negar-li, oblidar-ho o anar contra Ell, és anar contra l’home. La història ha demostrat amb escreix que lluitar contra Déu per a extirpar-ho del cor dels homes porta a la humanitat temorosa i empobrida, cap a opcions que no tenen futur. Per açò demane al Xiquet de Betlem, i és el meu gran desig per al Nadal d’enguany que ens concedisca a tots, a tots sense excepció, que reconeguem “la plena veritat de Déu”, condició prèvia i indispensable per a la consolidació de la veritat de la pau. Que reconeguem en Ell, en el Xiquet, la veritat de Déu, i que com els pastors o els Mags d’Orient, ens prostrem davant Ell i li adorem, reconeguem de debò i amb tot el cor a Déu. Déu és Amor que salva. No podem tenir por d’Ell, ni anar contra Ell, aniríem contra l’Amor, aniríem així contra nosaltres mateixos, contra la humanitat a la qual Déu estima fins a l’extrem d’aqueix malbaratament de saviesa i de gràcia que és la seua condescendència i es rebaixa per amor que veiem en Betlem.

Déu, en aquest Xiquet, és font inesgotable de l’esperança que dóna sentit a la vida personal i col·lectiva, Déu és el font inesgotable de felicitat i d’aquesta que gens ni ningú pot superar. Déu, només Déu, fa eficaç cada obra de bé i de pau. A tots desig i per a totes les famílies, per a tots els homes i dones, xiquets i ancians, Joves i adults, demane que coneguem i estimem, que acollim i adorem al Xiquet Déu, a Déu mateix en Ell, i tot s’omplirà de llum, tot s’inundarà de pau, tot serà engrandit per la saviesa i la veritat. Que els creients en Crist siguem testimonis convincents de la veritat de Déu, que és veritat i amor al mateix temps, la veritat de Déu que apareix i es fa patent en el portal de Betlem.

Feliç i sant Nadal!

+ Antonio Cañizares Llovera, Arquebisbe de València

CatalanSpanish