L’espill valencià

L'article de Marc Boscà parla sobre la relació entre nacionalisme i el naixement del País Valencià

“Deseando cumplir con la obligación que tengo de su conservación y seguridad muy en particular la de ese reino de Valencia y la de los buenos y fieles súbditos de él […], y habiéndolo hecho encomendar a nuestro Señor […], he resuelto que se saquen todos los moriscos de este reino y que se echen en Berbería”.

Este és un fragment del ban d’expulsió dels moriscos del Regne de València, signat pel rei Felip III i el virrei Lluís Carrillo de Toledo, en un acte que propiciaria la dislocació del regne com a ens sobirà. La qüestió és complicada. No obstant, acudirem a l’excel·lent obra del medievalista Josep Torró “El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana” (1999); la qual ens mostra com el País Valencià naix d’un acte colonial.

El nacionalisme és una qüestió emocional. Triar nació és un acte simbòlic. Independentment de la llengua, depén d’un joc de contraris, d’espills, on el subjecte nacional es forma per contraposició a un altre objecte nacional que, en el cas valencià, haurien de ser els moriscos.

El valencià era un regne de piedsnoirs que naix, per i per a la major glòria del rei, siga del casal d’Aragó o d’Habsburg. Una entitat artificial composta per diferents nacionals que juguen entre la hibridació, el fàstic mutu i les resistències. Els valencians, en prendre la propietat dels musulmans els releguen a vassalls, però no un qualsevol, sinó uns altres vassalls; els que es pleguen en l’imaginari a la condició servil, com si els cristians no ho foren.

En este joc d’espills els valencians es veien millorats, reflectits en una guerra de segles contra l’infidel i, per extensió, contra els amos, els nobles propietaris i, si de cas, contra el mateix rei. Els mudèjars, sense tindre més remei que aprendre el català per vendre al mercat, o, simplement per atendre les ordres d’algun Vilaragut, es convertien així en el mirall en el qual podien enaltir-se els valencians; més sinó quan l’enemic natural castellà s’havia convertit en una part més del mateix conglomerat dinàstic.

Aquells actes d’exalçament, etnicistes, reforçaven la cohesió dels valencians, foren catalanòfons o aragonesòfons, davant ja no sols l’objecte directe d’atac, racista, com són els moriscos, sinó, indirectament, als senyors que els posseïen. La Germania esdevé així l’últim intent reeixit de reafirmació nacional, contra el senyor i contra l’altra nacionalitat díscola en la qual els valencians es reflectien, es meravellaven i bastien la seua resistència.

El que vinc a dir, és que l’expulsió dels moriscos deixà en el País Valencià un buit demogràfic i, el que és més important, sense un factor que aglutinara un bàndol nacional contra la seua nèmesi. En esta línia, tenim molts exemples a l’Europa del segle XVII: catòlics i protestants a França i Alemanya, cristians i musulmans a Hongria i Sèrbia, etc. No sent partidari de la història-ficció podríem però, plantejar-nos què haguera passat si els nobles austriacistes hagueren comptat amb 120.000 vassalls més per a la Guerra de Successió.

Podem concloure que, l’expulsió dels moriscos, fou un acte contra la identitat nacional dels valencians, un menyspreu al nostre marc polític i legal per part de la monarquia hispànica i el punt final a un llarg trajecte de barreges, influències i resistències mútues.