Inici Etiquetes Llíria

Etiqueta: Llíria

Llíria està situada a nord-oest de la província de València, a 25 km de València. És la capital de la comarca de Camp de Túria. El seu terme municipal (229,82 km2) és un dels més grans en extensió de la Comunitat Valenciana i presenta un paisatge de contrast entre una zona muntanyosa que pertany als primers contraforts de la serra Calderona i la zona d'horta de l'marge esquerra de la ribera del riu Túria.

Gaudeix d'un excepcional patrimoni històric cultural i és, a més d'una ciutat històrica, una ciutat amb molta tradició musical, sent coneguda com "La Ciutat de la Música". Alberga un dels conjunts arqueològics i monumentals més significatius de tota la Comunitat Valenciana. Estes dos característiques la converteixen en tota una "Simfonia de Cultures" tant per als llirians com per als seus visitants.

Història

Els vestigis més antics en el terme de Llíria es remunten a finals de l'Paleolític superior. En l'Eneolític hi va haver un important poblat en el puntal de la rambla Castellarda, que va haver perdurar fins als primers temps de l'Bronze, època esta de la qual es coneixen restes a la Torreta i la Cova de l'Cavall, i diversos poblats al Castillarejo de Pena-roja , en la Lloma de Camí de l'Cavall, al Tossal de Sant Miquel (Tossal de Sant Miquel) ia la Cova Foradà, tots amb ocupació posterior durant l'iberisme i fins i tot la romanització, amb especial importància dels dos últims, que han estat declarats BIC.8

Edat de bronze

L'actual ciutat de Llíria té les seues arrels en l'Edat de l'Bronze, a l'establiment que cap a la meitat de l'II mil·lenni a. C. va haver-hi en el turó de Sant Miquel. Este es va veure continuat en el poblat ibèric d'Edeta-Lauro, capital de l'Edetania.

La seua importància política i econòmica, així com la seua posició estratègica, el va fer tenir un paper important en les guerres civils romanes. Ja en època romana, i per romandre fidel a la facció republicana, va ser destruïda per les tropes de Sertori l'any 76 a. C., raó per la qual els seus habitants es van traslladar a la plana i van edificar una nova ciutat amb trets plenament romans. La importància d'Edeta va ser primordial durant els segles I i II, mentre que el descens iniciat al segle iii i accentuat en els posteriors va poder ser conseqüència paral·lela a el creixement de Valentia.

edat Mitjana

Durant l'època visigoda, les termes de Mura es reutilitzen com a monestir cristià, encara que durant el segle vii l'assentament de Pla de l'Arc s'abandona totalment. Amb la dominació dels andalusins ​​es van perfeccionar les sèquies i el sistema de regs de la horta de Llíria. En l'aspecte polític va ser seu residencial de el Cadí, espècie de jutge o magistrat de la llei musulmana, designat directament pel califa. L'any 1090, a l'negar-se Al-Mustain a pagar el tribut de 2000 dinars corresponents a les pàries, el Cid va assetjar la ciutat. Durant el lloc, el Cid va rebre una carta de la reina Constança, esposa d'Alfons VI, que li assegurava el perdó del seu marit si s'incorporava a l'expedició del rei castellà preparada contra els almoràvits a Andalusia, pel que va abandonar el lloc sense prendre-la.

Jaume I va prendre la ciutat en 1238, donant-la a l'infant Fernando. Cap als anys 1248 i 1249 va tenir lloc un repartiment de terres i la subsegüent repoblació amb cristians vells, fet que va confinar els musulmans a el lloc de Benissanó. Encara Llíria va ser vila real sempre, va tenir diversos senyorius com els de María Fernández en 1293, el de l'infant Juan des 1337 i el de l'infant Ramon Berenguer des 1339. L'últim senyor seria l'infant Martí.

Durant les guerres de la Unió, Llíria va prendre partit del rei. En la guerra entre els dos Peres fou conquerida pel castellà Pere I el Cruel en 1363. Al juny de 1364, Pere el Cerimoniós es va dirigir cap a Llíria amb ànim de recuperar-la. L'expulsió dels moriscos en 1609, no li va afectar molt ja que la seua població estava integrada quasi exclusivament per cristians vells.

Guerra de Successió

Acabada la Guerra de Successió, el rei Felip V, per a premiar els serveis de l'duc de Berwick, vencedor en Almansa, va crear el ducat de Llíria i hi va concedir. El primer duc, Jacobo Fitz-James Stuart, era fill de Jacobo II, rei d'Anglaterra, qui li havia nomenat duc de Berwick i virrei d'Irlanda. Va ser mariscal de França i capità general d'Espanya durant la guerra de Successió. El tercer duc de Llíria, Jacobo Felip Fitz-James Stuart i Silva, va casar amb María Teresa de Silva i Haro, duquessa d'Alba. A partir d'este moment, el títol de duc de Llíria, passa a mans de la Casa d'Alba, estant en possessió en l'actualitat per Carlos Fitz-James Stuart i Martínez d'Irujo.

segle XVIII

Començat el segle XVIII la política fisiocràtica dels Borbons va donar lloc a un avanç espectacular de l'agricultura lliriana. En èpoques posteriors, durant la guerra de la Independència, la població va abandonar el nucli urbà i es va refugiar a les muntanyes. Les tropes franceses van ocupar la vila des 1810 a 1813 i es van fer forts en el santuari de Sant Miquel.

segle XIX

Llíria va ser saquejada durant la guerra civil de 1836 per les tropes carlistes de Cabrera en nombroses ocasions. En 1887, per reial decret, es va concedir a Llíria el títol de ciutat.

Gastronomia

La cuina de Llíria manté, lògicament, les característiques de la típica cuina valenciana, de la qual constitueixen la base els arrossos, les verdures i la carn. La cuina d'arròs és variada: l'arròs a l'forn, l'arròs amb bledes «arròs a bledes» (anualment se celebra un certamen gastronòmic dirigit a professionals, per promocionar este plat) i la paella de carn destaquen com plats més coneguts. La carn provinent de la caça, el xai i els embotits són molt apreciats per la qualitat que tenen.

Hortalisses, llegums, verdures i tubercles que es consumeixen a la ciutat procedeixen majoritàriament de la rica horta de Llíria. Són en l'actualitat els cítrics, i especialment la taronja, els productes referents de l'actual camp llirià i constitueixen bona part de la seua economia.

Rebosteria de Llíria brilla per la seua exquisidesa. No en va molts dels seus forns i pastisseries encara conserven els sistemes tradicionals d'elaboració.

A cada temporada, a cada estació de l'any, li correspon uns pastissos específics: Per Nadal es degusten els pastissets de moniato, les coques fines, els massapans i els torrons; a la primavera és el moment dels bescuits i els petons de núvia fets amb clara d'ou i ametlla cuita; per Pasqua es mengen els típics panquemaos, la tradicional mona amb el seu ou dur, la coca de nous i panses, el «primet de llimona», la coca d'Onil i les coques de cansalada i sardina; a l'estiu, quan el dia s'allarga i la gana es desperta, és tradició degustar les coques de tomàquet, les coques de pebrot i anxova, i com dolços, flam i el pastís de rovell, i en Sant Miquel els congrets fets amb oli i anís .

CatalanSpanish