La candidatura de la tècnica de construcció de la pedra seca a patrimoni cultural immaterial de la humanitat ha sigut presentada a la UNESCO perquè siga avaluada en 2018 pel Comité Intergovernamental de Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial.
És una candidatura internacional impulsada per Xipre i Grècia i a la qual s’han sumat Croàcia, Suïssa, Eslovènia, França, Itàlia i Espanya. A Espanya, a més de la candidatura valenciana, també participen Catalunya, Balears, Aragó, Extremadura, Andalusia, Canàries, Galícia i Astúries.
La tècnica de la pedra seca és un sistema de col·locació ordenada d’unes pedres sobre altres, sense llaurar, travades sense argamassa de compactació i només sustentades pel seu propi pes i la solidesa que confereix la correcta disposició constructiva.
Al territori valencià hi ha nombrosos elements amb aquesta tècnica que representa un extraordinari llegat cultural, la protecció del qual és necessària. I que la Generalitat ja va declarar Bé de Rellevància Local Immaterial.
Aquesta singular tècnica constructiva forma part dels coneixements i activitats tradicionals i sorgeix d’una economia de subsistència lligada a altres activitats agrícoles i ramaderes que exemplifica l’aprofitament dels recursos en l’entorn.
S’ha anat transmetent de generació rere generació una sèrie de coneixements, tècniques i pràctiques que, en el seu conjunt, conformen la tècnica constructiva de la pedra seca. La seua transmissió es produeix, tradicionalment, de forma oral i en un context d’aprenentatge informal.
Lligat a això, hi ha un altre component immaterial molt valuós, com és el del lèxic relatiu a eines, elements constructius, tècniques específiques, etc., el qual presenta variacions fonètiques i semàntiques en els distints llocs del nostre territori en què es manifesta aquest bé.
Quant a la seua relació amb l’entorn natural, encara que l’edificació en pedra seca manca, aparentment, de planejament formal, sí que s’exerceix una actuació conscient sobre el medi, que ha donat lloc a la generació de paisatges antròpics en què les construccions de pedra seca s’adapten i integren en l’entorn.
A les comarques del nord de Castelló es troben algunes zones on una alta densitat d’aquests elements constructius, com les àrees de Vinaròs-Sant Jordi, al Baix Maestrat; Tírig-Catí-Albocàsser, a l’Alt Maestrat; i Vilafranca-Castellfort, a la comarca dels Ports de Morella.
Amb tot, quasi tots els municipis castellonencs tenen en els seus termes elements d’aquesta arquitectura de la pedra seca, destacant el terme de Vilafranca amb un paisatge construït en pedra seca molt destacable, a més de comptar amb un museu i rutes dedicades a aquesta tècnica.
Però també a les comarques d’Alacant destaquen els municipis de Callosa d’en Sarrià, Novelda, Crevillent o Pinós, amb nombrosos exemples de ribassos, refugis agrícoles o refugis de pedrapiquer, construïts en aquesta tècnica i associats a l’antiga extracció minera. I a les comarques de València, igualment són nombrosos, destacant el municipi d’Enguera, amb un gran nombre de refugis, anomenats ‘cucos’, repartits per tot el seu terme.
