Amb el Pistoler fora de la batalla davant l’Elx, per mor de la sanció que penjava sobre el seu cap, el Pistoler en realitat va ser Víctor Casadesús. I no es tracta d’un joc malabar amb les paraules com a principal protagonista. L’atacant balear es va despullar del xandall per a emergir sobre la gespa del Ciutat amb una clara missió que fluctuava per l’interior del seu cap; calia mudar el sentit d’un partit que no semblava pertànyer a l’esquadra blaugrana. El principi d’autoritat del Llevant en qualitat de local, innegociable des del naixement de la competició de lliga, semblava totalment en dubte quan els jugadors de les dues esquadres en lluita es dirigien cap a l’interior del vestuari. El Llevant estava anestesiat. L’Elx, ple d’orgull després de reptar i de difuminar al capdavanter en el seu hàbitat més proper i íntim. Les boires es manifestaven amb claredat en els rostres dels seus futbolistes. En qualsevol cas, Casadesús sembla habituat a aquest tipus d’actuacions a cavall entre l’heroïcitat i el calat. Va liderar la victòria davant la Còrdova fa un parell de setmanes en el mateix escenari i va capitalitzar en primera persona la remuntada davant un Elx al qual potser li va faltar una mica més d’energia per a afrontar el tram definitiu d’una confrontació que se li va fer extensa en el temps.
Els partits en el Ciutat són llargs i molt profunds i la complicitat que destil·la el bloc blaugrana notable. El brio i l’esforç mai es debaten. El Llevant és refractari a l’abatiment. És un aspecte que caracteritza i singularitza els seus moviments durant un exercici de recorregut excels. És un senyal i una petjada. Al rescat del bloc blaugrana va eixir amb brillantor i decisió Casadesús, però caldria incloure en la nòmina dels futbolistes d’esperit indòmit a Paco Muntanyés. Muñiz va decidir sacsejar la banqueta a la mateixa conclusió del primer capítol. El seu equip hi va perdre la brúixola del duel. Amb prou faenes hi havia pistes rotundes del Llevant en aqueixa fase del joc. L’Elx va convertir la superfície del Ciutat de València en un espai replet d’obstacles. Les traves disposades per un bloc d’ànima gremial van tenallar a un Llevant en lluna decreixent que es va sentir vulnerable des del primer minut. L’apocalipsi va semblar acostar-se sobre Orriols. Nino va aconseguir una pilota creuada que va planejar sobre el cel d’Orriols aventurant una tempestat.
L’atacant va trobar una escletxa i es va colar fins a plantar-se en els voltants de Raúl. Únicament la pilota s’interposava entre tots dos. Era un duel desigual davant i contra el gol. L’arquer va exhibir reflexos de feli per a guardar el seu marc en un intent per contrarestar un tret efectuat a frec de roba. No obstant això, el rebuig va caure als peus del veterà atacant. I no va errar davant la desesperació del porter basc. Sembla una maledicció que es repeteix de manera constant quan l’exjugador blaugrana sorgeix per la faç del verd defensant una samarreta que no és la blaugrana. Els seus sentits s’afilen. La seua mirada es torna tumultuosa. I les seues botes resulten punyents. Nino adquireix la condició de bèstia negra. L’etern atacant va aparéixer puntual a la seua cita amb el gol amb el Llevant com a adversari.
Va succeir en la seua etapa en Osasuna. I en el Ciutat va tornar a reeditar un nou capítol d’aquesta maleïda entesa. El xoc va nàixer sota el signe de la condemna. Va ser una bufetada en la galta granota; un colp contundent i de consideració que va deixar prop del K.O a la societat de Muñiz. L’Elx es va projectar amb destresa des de les botes cartesianes de Bullies. El Llevant no aconseguia embastar el seu joc. La pilota era propietat privada del seu oponent. I el partit es va convertir en un terrible malson. Solament Lerma va traure al Llevant de l’estat d’atordiment general que li oprimia amb un excel·lent tret que va exigir al porter franjiverde. I les úniques notícies esperançadores procedien des de la banda dreta amb les aparicions d’Iván. No cal menysprear el valor de la maniobra realitzada per Muñiz a la finalització del capítol inicial.
La valentia caracteritza les decisions del preparador. No sol tenir inconvenient a girar la seua mirada cap a la banqueta per a cercar solucions. El Llevant va canviar el seu semblant. Casadesús i Muntanyés li van donar més energia. Casadesús va assumir galons des dels onze metres. Va errar d’inici, però va esmenar acariciant el cuir amb la seua cama esquerra. El Llevant va adquirir més aplom i consistència, encara que el partit es debatia entre la incertesa i el desassossec. Campaña va fregar el gol des de l’estratègia. Iriondo va paralitzar el Ciutat amb un tret enverinat que va xocar amb la xarxa per la part externa, però va anar Juan Muñoz qui es va encarregar d’elevar i de dimensionar el voltatge de la trobada després d’enganyar a Juan Carlos en una pena màxima comesa sobre Casadesús.
