Visibilitzar la discapacitat és un dels objectius que té la jornada d’este 3 de desembre, dia internacional de les persones amb discapacitat. Així ho explica Chimo Nebot, president de Cocemfe Castelló, la Federació Provincial de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica, que engloba actualment al voltant d’unes 3500 persones vinculades a 13 associacions distintes. Nebot posa de manifest en una entrevista a Actualitat Valenciana, que “la formació dels professionals” i sobretot “l’eliminació de les barreres mentals” són dos dels pilars claus per construir una societat igualitària. I que encara que s’han fet “moltes coses” però reconeix que “amb paraules tot quede bonic però la inclusió, en estos moments, no existeix”.
Reivindicatiu i crític, al president de Cocemfe li preocupa entre altres coses que sembla que els avanços i les millores en aspectes, per exemple com l’accessibilitat o la relativa normalització social de les diversitats funcionals estan fent que els més joves “passen de l’associacionisme” i puga no haver-hi relleu generacional. A més, veu amb cert escepticisme la finalitat última de la visibilització de persones amb discapacitat al món de la política, amb la ‘velada sospita’ de quin profit electoral que se li puga traure.
-Sr. Nebot, per a què ha de servir un dia com este 3 de desembre? “Ha de servir per a visibilitzar la discapacitat i reivindicar i fer front a tots els problemes que la discapacitat té. La societat està sent més receptiva però cal fer un pas més no només de cara al present sinó al futur perquè qualsevol es pot trobar en una discapacitat en un futur”.
-A part de la societat, les administracions públiques, què estan fent? “Si no fora per les administracions públiques seria impossible fer tot el que s’està fent però també és cert que moltes vegades, en centres com este, el del maset de Frater, estem fent el treball que les administracions no fan. Les entitats són les que estem gestionant els centres”
-Però, Sr. Nebot, no creu que si foren les administracions les que s’encarregaren podrien trobar-nos també amb models de privatització, d’externalització de serveis o de tantes altres fórmules que tan mals resultats han donat a altres sectors? “És molt important que les associacions i les administracions establisquen una xarxa real de col·laboració. Encara que també cal dir que l’administració ens té lligats perquè en ser ells els que subvencionen, en especial als centres, els centres no tenen autonomia pròpia i en algunes ocasions t’imposen a les persones. D’alguna manera ens estan limitant i exigint pel que fa a la burocràcia i això implica que les entitats més xicotetes estan condemnades a desaparéixer”.
-Parlem de Cocemfe, amb tantes associacions juntes, com és possible la gestió adequada per a tots? –Chimo somriu- “L’objectiu fonamental és la lluita per la defensa dels drets de les persones amb discapacitat, siga física o orgànica, que són les que nosaltres aglutinem perquè de la sensorial hi ha altres associacions, així que al final el que és bo per uns acaba sent bo per a tots!,” conclou
-Saben quin percentatge de persones amb discapacitat es decideixen a formar part de les associacions per reivindicar els seus drets, o per lluitar…o quin percentatge? “Això és molt difícil, és pràcticament impossible de saber. Per exemple segons les últimes dades que tenim l’any 2018 a la província de Castelló hi havia 54.032 persones amb discapacitat reconeguda d’entre el 33 i el 64% i nosaltres a Cocemfe entre les 13 associacions que en formen part en són unes 3500 persones en total, de socis….hi ha molt poca gent que s’involucra en les associacions – lamenta Chimo– De fet, sobretot en la gent més jove no hi ha compromís. Jo em moc en molts congressos i sempre veig les mateixes cares, i això, és un problema.”
“Ara, les necessitats han canviat perquè per exemple en el tema de l’accessibilitat podem circular millor. Queda molt per fer però almenys ara és possible que abans era impossible. Inclús anar a estudiar perquè a la província hi havia col·legis que no estaven adaptats per persones amb mobilitat reduïda. A més hi ha més consciència a tots els nivells!”
Però….de tot el que ens falta, què és el que destacaria com a més fonamental? “La formació de molts professionals que sembla que viuen a un altre mon. Arquitectes, enginyers, mestres, cal que siguen més conscients amb el tracte amb les persones amb discapacitat, inclús molts sanitaris…”
-Sanitaris? “…Sí, moltes vegades, quan anem acompanyats es dirigeixen encara a 
l’acompanyant per preguntar-nos sobre nosaltres….!!!! i també molts mestres necessiten formació adequada perquè es poden trobar amb un xiquet o xiqueta amb una discapacitat i han de saber com tractar-lo. Des de Cocemfe, fem algunes xarrades o una bona manera d’entrar també, sobretot amb els més joves és a través de l’esport”.
-I quant a la realitat en eixe canvi de noms que inclús s’ha fet a molts àmbits de les administracions públiques...tot això té un reflex real? -Somriu- “A les paraules escrites tot quede molt bonic però eixa inclusió de què es parla no està a la realitat.”
-Quines són alguna de les coses més habituals que es repeteixen om a errades i que no estan en eixa realitat de la qual vosté parle? – “Mire, ací moltes vegades quan venen xiquets al maset de Frater els fem com una espècie de ‘gyncama’ però un dels errors més freqüents és que quan s’organitza algun acte no se sol tindre en conter que no baste en què l’edifici siga accessible sinó que dins també ha de ser-ho i això s’oblida moltes vegades.
“O que és molt més senzill fer una rampa que posar una plataforma elevadora, que és mecànica, es pot desbaratar i limita la independència perquè necessites que s’accione que funcione i a més quan estàs dins de l’edifici o n’hi ha unes quantes persones amb cadira de rodes has d’esperar i no pots entrar i eixir quan tu vols! Cal tindre clar que només eliminant les barreres mentals, eliminarem totes les barreres!“.
