Vicente Sanz Viñuelas Llombai, 1987

Els mestres teixidors de lli

Diuen que “el lli ben filat, dóna drap doblat”; Precisament, una de les professions que hui ha desaparegut ací en el Marquesat és la dels teixidors de lli. Professió que va tindre el seu moment més esplendorós al segle XVIII i que desapareixeria al XIX. Curiosament, estudiant als meus avantpassats vaig trobar a diversos mestres teixidors de lli, i per això m’he decidit a contar en que consistia esta professió.
El lli és la fibra tèxtil més antiga que es coneix i la primera que es va utilitzar i transformar per a fabricar peces de roba. És una fibra natural d’origen vegetal y des del segle XIV va ser cultivada ací al Marquesat, pagant-li al senyor la corresponent contribució.
Segons la varietat, el lli se sembrava a la primavera i a la tardor, i al cap d’uns 3 mesos i mig es recollia. Del tronc o tija s’obtenia el fil per a teixir i de les llavors la farina i l’oli de llinosa. A banda, les llavors també podien utilitzar-se com a antiinflamatoris i com a laxant. Ara bé, entre les dos collites hi havia una diferencia clara, ja que el que es plantava en la primavera era de troncs més curts però més ramosos, motiu pel qual donava més fils però d’inferior qualitat; mentre que el plantat a la tardor tenia els talls més llargs i d’ell s’obtenia el fil més fi i blanc.
El procés del lli era el següent: una vegada plantat, es recollia en feixos i es deixava assecar perquè s’enduriren els troncs. Després en basses o sèquies el submergien durant alguns dies per a facilitar la separació del tronc i les fibres. Posteriorment es deixaven  estesos perquè s’assecaren bé al sol.
Ja ben sec, en una massa de fusta de carrasca, es picava sobre un piló per a trencar les fibres del tronc. Però com encara era bast, s’havia de pentinar a ma, en una espècie de rasclet de fusta i pues de metall, per apartar la part basta de la fina del lli. Açò s’havia de fer almenys dos vegades. I en acabar tenien el bri (que eren els fils més llargs, fins i resistents), i l’estopa (fils més curts, basts i fràgils), i tant un com l’altre es teixien.
Posteriorment s’havia de fer el filat i ací les dones tenien un paper important a l’hora de fer les madeixes i cabdells de fils, que en ocasions treballaven al carrer mentre feien tertúlia amb les veïnes o les filles. A continuació, els teixidors començaven a transformar el fil en peces de roba de vestir o per a la casa. Segons la seua procedència o qualitat podia ser més blanc, ros o tostat, o gris; així com ser de fil més gros o fi.
El lli era el tercer sector tèxtil valencià, després de la seda i la llana. Era un producte de primera necessitat i en eixe temps es destinava, per regla general, per a fer la roba dels llauradors. Al contrari de les altres industries, la seua confecció estava molt dispersa i en la majoria de pobles valencians hi havia teixidors de lli.
Pel que respecta al Marquesat, encara que en un primer moment es va començar a exercir este ofici de forma lliure, en els anys 20 del segle XVIII, estos homes van ser obligats a “ingressar i afiliar-se” al Gremio de texedores de lino, cáñamo y talegeros de la Ciudad de Valencia. Per eixa raó, el dia 29 i 30 de gener de 1728, el procurador del gremi va vindre ací a Llombai per a examinar als diferents “candidats”. Després d’un examen teòric oral (en el que van demostrar el seus coneixements, així com que sabien distingir entre els diferents fils i qualitats), van ser aprovats i reconeguts com a MESTRES TEIXIDORS de LLI, atorgant-los escriptures autoritzades per al seu ofici.
Hem de pensar que esta indústria tenia prou importància al Marquesat, ja que trobem a 13 teixidors, els quals eren:
·  De LLOMBAI: Domingo Garcia, Valeriano Serrano, Batiste Serrano, Vicent Chicano i Bruno Conchell.
·  De CATADAU: Agustí Olmos, Llorenç Alegre, Ignacio Xoares, Josep Olmos i Josep Xoares.
·  D’ALFARP: Vicent Ruiz, Gaspar Xoares i Manuel Añó.
A partir d’este moment, tots ells havien d’obeir al clavari i oficials del gremi de València, no podien agarrar a un aprenent “de raza de moro, judío, esclavo o de otra tacha”, i havien de complir les ordenances gremials, així com pagar, per la seua pertinència a aquest, 8 lliures anuals pagades la mitat per Sant Joan de juny i l’altra mitat per Nadal.
Una vegada clar açò, podien agafar a un xiquet com aprenent, qui treballaria així durant 6 anys i al cap d’eixe temps, si tenia prou destresa, passaria a ser oficial. Si per voluntat continuava, en el temps podia examinar-se i si passava un examen teòric oral, es convertia en mestre teixidor.
Com a exemple de teixidors, vaig a parlar dels XOARES d’Alfarp (avantpassats meus), qui durant 3 generacions seguides es van dedicar, tant els pares com tots els fills, a este ofici (ara bé, tant els Xoares d’Alfarp com els de Catadau provenien en origen de Navarrés, arribant a estes terres a finals del segle XVII).
Del matrimoni del fuster Vicent Xoares amb l’alfarbina Josepa Diranso, va nàixer el GASPAR Xoares Diranso que en 1728 va ser nomenat Mestre Teixidor de Lli; qui va començar aquesta saga de teixidors.
Del seu casament en 1723 en l’alfarbina Vicenta Martínez Bisbal, van nàixer 4 fills: Gaspar, Vicent, Miquel i Mariano, i els 4 van ser mestres teixidors de lli.
I seguint en la meua línia genealògica, MIQUEL Xoares Martínezes va casar en 1759 en Josepa Climent Pons, en qui va tindre 5 fills: Miquel, Vicent, Marina, Josefa Mª i Bernarda. De nou els fills, així com els seus cosins, serien teixidors de lli.
El seu fill MIQUEL Xoares Climent, casat en 1790 en Rosa Mínguez, seria l’últim teixidor (de la meua rama), ja que va tindre dos filles: Rosa i Maria, les quals, al no ser homes, no podien continuar l’ofici, a diferència dels seus tios i cosins (curiosament, ell va ser un dels 19 veïns que l’any 1804 van pagar les campanes per al campanar d’Alfarp).
(Pel que fa a la seua filla, Rosa Xoares Mínguez es casaria en 1813 en Agustí Sanz López, sent els rebesavis o tatarauelos de “m’auelo” Manolo).
El més sorprenent del cas és com es continuà l’ofici de teixidor, de generació en generació, fet que en part s’explica perquè aquesta família tenia poca terra, i com la producció manufacturera del lli es realitzava en tècniques tradicionals i sense grans inversions, es podia alternar i combinar l’ofici a temps parcial amb la poca terra que es tenia, guanyant-se el pa per a casa.
Normalment tindrien el taller muntat als baixos de sa casa, on tindrien el seu teler, elaborant els teixits que els veïns podien comprar sense eixir del poble, atenent la demanda de vestits per a la gent, i de roba per a la casa. Puix el lli és una fibra suau, de gran resistència, que encara que s’arruga i no té elasticitat, es llava fàcilment. Damunt no es fan grocs i en cada llavat es fan més suaus i blanets, i és una de les teles més fresques que existeixen, ideal  per a les zones de calor, tant per a la dona com per a l’home. En eixe temps s’utilitzava també per a fer mantells, tovalles, cortines, cobertors, llençols, mocadors… i inclús llenços per a pintar.
A principi del segle XIX, la introducció del cotó en la indústria tèxtil (més fàcil de treballar i transformar), unit a la crisi gremial valenciana i a la Guerra del Francès, així com l’adquisició de més terres per compra o herència, o l’adquisició de ramats d’ovelles… provocaria la desaparició, poc a poc, d’este ofici al Marquesat, sent reemplaçat per altres.
En definitiva, un xicotet record a un ofici del passat i a una família, que durant 100 anys es va guanyar la vida teixint i elaborant roba gràcies al lli.
                                                                                                       Vicente Sanz Viñuelas.
                                                                                                                                       Maig 2018.

2 COMENTARIS

  1. Gràcies per l’article. Estic fent recerca d’avantpassats i he trobat varies generacions de teixidors de lli.
    Concretament a Monells, Baix Empordà.

    Salut

    CARME

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Read More

Recent