Perquè no hem de deixar el País

Marc Boscà defensa en el seu article d'opinió la legitimitat de sentir-se valencià i viure en el País Valencià.

Deixar País

És ben sabut que, a Espanya, es coneix al nostre territori per Comunidad Valenciana, Valencia o pels més nostàlgics, inclús com Levante. No cal dir que fora d’Espanya se’ns anomena com “Ah sí, Fallas”. Entre els valencians de soca-rel la cosa és encara més cruenta. Alguns s’han quedat amb la identificació del Cap i Casal com el tot d’un país-senyoria. Altres apel·laran a un regne sense rei. I altres, preferixen mantindre’s a la intimitat: “si la majoria de la gent que viu ací li diu comunitat, respectem-ho, que li anem a fer, treballem per la nostra terra que és el nostre objectiu”.

Amb un estatut reduït, ­­que ben podria haver estat redactat per a qualsevol comunitat-districte de l’interior de Castella d’haver canviat un poc més la toponímica, la personalitat valenciana s’ha vist conduïda per un suposat “camí del mig”, molt perillós i de cap manera neutral, a uns símbols descarregats de contingut històric i, sobretot al meu parer, de pretextos per a la reivindicació de caire política. Els valencians hem perdut la lluita dels símbols a l’àmbit legislatiu i sembla que, cada vegada més, la cultura del mainstream i de la progressia està afavorint que, fins i tot, els perdem del nostre marc mental, del que ens fa ser com som una nació i un poble amb una identitat viva.

Enfront d’E. Mira i D. Mollà que afirmaven (de manera un tant descafeïnada) que “les formes poc han preocupat un poble amb escassa educació simbòlica”, la veritat és que el  nostre poble mai podrà codificar, de cap mode, uns símbols que li han vingut imposats per un altre nacionalisme, com és el castellà d’ambicions hispanistes més aguerrides. Ni la bandera, ni la menció pseudo-filològica que fa l’estatut de la nostra llengua, ni l’himne ni l’organització del territori han eixit d’institucions valencianes. Els símbols sols poden ser entesos sí se’ls donem nosaltres mateixos a través d’un consens. I posar bombes a l’Editorial 3i4, explosius a la Facultat de Medicina o atemptar contra Joan Fuster no són consensos. Perquè, davant l’afirmació d’una Batalla de València, al País Valencià sols un bàndol, el vingut de fora, era el que comptava amb el poder que donen les armes. No hi hagué cap batalla. Parlem d’una massacre de gents i d’idees sols comparable, en terres valencianes, amb la repressió anarquista de 1936 i la franquista a partir del 1939 endavant, i, en l’època moderna, amb els Decrets de Nova Planta.

Com bé recordava Pere Orts al diari El País l’any 2014, el terme País Valencià fou nodrit per conservadors valencianistes de la talla de Lluís Lúcia o Ignasi Villalonga, sobreposant-se a blasquistes, socialistes i sindicalistes que al·ludien en els discursos d’aquell temps a una región valenciana esquarterada en provincialismes que no han tingut mai simpaties ni per conquerir una dispensa. Com una nota al peu, sols hem de llegir un llibre del militar franquista Vicent Gascó i Pelegrí per vore com, amb tota la naturalitat del món, s’utilitzava el terme País Valencià en plena dictadura, a l’igual que, com es venia fent des d’aproximadament l’any 1935, de forma generalitzada.

Voldria acabar amb una frase de La llengua dels valencians del professor de la Universitat de València, filòleg de l’IEC i historiador en Lo Rat Penat Sanchis Guarner: “El País Valencià té una personalitat ben definida per factors geogràfics, històrics, econòmics i culturals. L’extermini d’una llengua, d’una cultura i d’un poble són la mateixa cosa”. Els valencians, de dretes o esquerres, tanmateix ens continuem dient-nos “País”, i ens ho creguem, ho serem. A la fi, tot radica en una qüestió de resiliència. Com els del cantó.

Marc Boscà.