Deixem de jugar amb l’aigua

L'Article d'Opinió de Dámaso Antonio Aparicio demana un Pacte Nacional de l'Aigua i explica les raons de la necessitat d'aquest líquid tan preuat en zones com Alacant, Almeria o Múrcia

352

Tornava el divendres de viatge i, travessant Castella- La Manxa, vaig decidir escoltar una emissora de radi d’aquesta bella terra. En la tertúlia es parlava del transvasament de 20 hectòmetres cúbics que havia aprovat el Govern Central un dia abans. Les intervencions feien por. Era igual que parlés un polític, un regant o un periodista. Tots estaven en contra del Transvasament Tajo-Segura i, per descomptat, de l’últim desembassament aprovat per l’Executiu de Pedro Sánchez. El pitjor eren els arguments esgrimits pels contertulians: que si solament volíem l’aigua per a especulacions urbanístiques o per regar els nostres camps de golf. Que trist em va semblar escoltar allò que denotava el gran desconeixement que tenien de la nostra província i de les veïnes Múrcia i Almeria.

La nostra zona, per desgràcia, per si no ho saben els nostres paisans castellà- manxecs, és una de les més deficitàries del País en matèria hídrica. Això ens suposa que hàgem hagut d’aprendre a utilitzar i reutilitzar els pocs recursos amb els quals expliquem. Un ben líquid que no ens surt barat. Cada vegada que el Govern aprova un transvasament, cal abonar aquesta aigua a 11 cèntims el metre cúbic. Per posar un exemple, els últims 60 hectòmetres cúbics transvasats han costat als regants i a la Mancomunitat de Canals del Taibilla (per a consum humà) uns 3,6 milions d’euros, dels quals la meitat ho han rebut els municipis riberencs dels pantans d’Entrepeñas i Buendía. És a dir, 1,8 milions d’euros han anat a parar a Castella- La Manxa, per la qual cosa tampoc crec que els surta tan malament el negoci que ells mateixos volen dilapidar. Una altra cosa és on destinen aquests diners que, mes després de més, quan hi ha transvasaments i quan no perquè cobren per endavant, van recaptant dels veïns que tant detesten del Llevant.

No és de rebut escoltar el que vaig escoltar en aquesta tertúlia com tampoc ho és el que proposa la nova Ministra de Transició Ecològica. Teresa Ribera vol que totes les conques siguen autosuficients, és a dir, en altres paraules, s’emmascari com s’emmascari, que el transvasament Tajo- Segura té els dies explicats. No només ho pensa el PP, sinó també el PSOE. Tal és així, que els socialistes de la Vega Baixa ja han demanat una reunió amb la Ministra i el President de la Generalitat, Ximo Puig, ha començat a realitzar una defensa a ultrança del transvasament com mai havia fet abans. Es temeran el pitjor. Nosaltres també. I el pitjor és que el President de Castella-la Manxa, el també socialista Emiliano García -Page, sembla que té més pes al Govern de Pedro Sánchez que el Molt Honorable i pot acabar convencent-li que realitze un canvi radical en les polítiques hídriques d’Espanya que porte aparellat el tancament d’aquesta infraestructura que ha estat i és vital per a la nostra terra, Múrcia i Almeria.

El transvasament aprovat el dijous és de dret. El Memoràndum del Tajo- Segura estableix que quan els embassaments de capçalera d’Entrepeñas i Buendía estiguen en nivell 3, o cosa equivalent per sobre dels 400 hectòmetres cúbics, ara alberguen més de 600, el Govern Central té la potestat d’autoritzar aquest desembassament i d’altres de la mateixa quantitat de forma mensual, com ho ha vingut fent el Govern de Mariano Rajoy durant els últims anys, en tractar-se d’una situació hidrològica excepcional, com és la que patim en aquesta zona amb una extrema sequera que ja s’allarga en el temps. Per això, perquè el Memoràndum és Llei i va ser aprovat per cinc Comunitats Autònomes, inclosa Castella- La Manxa, no és intel·ligible la polèmica generada de nou i la postura del Govern d’aquesta Regió. Un transvasament, tot cal dir, que ha vingut gràcies a la pressió exercida per Múrcia i amb les reticències de la mateixa Ministra Teresa Ribera.

Per evitar polèmiques i encreuament d’acusacions entre unes comunitats i unes altres, entre uns partits i uns altres i fins i tot entre els mateixos partits de diferents comunitats, la qual cosa urgeix és un Pacte Nacional de l’Aigua. Aquest element no és propietat de ningú i, alhora, pertany a tots. On ha quedat el principi de solidaritat que es recull en la nostra Constitució? Deixem de jugar amb l’aigua i posem-nos, d’una vegada per sempre, a treballar pel ben comú de tots els espanyols sense mirar colors ni banderes. Només així serem capaços d’asseure’ns i arribar a un gran acord sobre l’aigua com es va fer en la Transició per poder redactar la nostra Carta Magna que ens ha dotat d’uns drets i llibertats però, també, d’uns deures. Un d’aquests deures del Govern Central, com he comentat, és aquesta cerca del ben comú de tots els espanyols. Ara bé, aquest Govern està a l’altura de poder liderar aquesta difícil empresa? Veient, d’una banda, els arguments de la Ministra de Transició Ecològica i, per un altre, l’escàs consens obtingut fins avui per Pedro Sánchez al Parlament, sembla improbable.