Demanen fotografies de Mosul i Palmira a turistes per a reconstruir cada detall de Mosul i Palmira

Cada cop que els gihadistes del Daesh propinaven amb ferotgia contra les escultures del Museu de Mossul (l’Iraq) al febrer del 2015 ha quedat gravat en la memòria col·lectiva dels ciutadans d’occident, atònits en observar un vídeo que corria pels mitjans de comunicació i les xarxes socials. Aqueix era l’objectiu: provocar l’horror i la indignació destruint vestigis de Mesopotàmia, el bressol de les primeres civilitzacions i un vincle entre Orient i Occident.

Amb cada colp, a Matthew Vincent, nascut a Seattle (EUA), se li encongia l’estómac enfront de l’ordinador del seu despatx del Centre d’Arqueologia Virtual Digital MED de la Universitat de Múrcia (UMU). “És horrible assistir a aqueix desastre perquè invertim la nostra vida en la conservació del patrimoni, que és propietat de la humanitat, molt més enllà de nacionalitats ni religions”.

Automàticament, Vincent va iniciar un debat en el grup de Facebook que manté amb els altres 19 investigadors becats dins de la Xarxa de Formació Inicial per al Patrimoni Cultural Digital (ITN-DCH), un projecte europeu Marie Curie.

“No volia quedar-me solament en la protesta i vaig llançar la idea de crear un projecte solidari de crowdsourcing per a recuperar les restes que estaven sent aniquilats mitjançant una plataforma en línia i recorrent a la realitat virtual, que és la nostra àrea d’estudi”, recorda Vincent.

La idea de seguida va motivar al seu col·lega del ITN-DCH Chance Coughenour, un altre nord-americà que treballa per a l’Institut de Fotogrametria de la Universitat de Stuttgart (Alemanya).

 

Precisament les tècniques de fotogrametria eren la clau per a recrear en el ciberespai el patrimoni arrasat. La plataforma, que inicialment va ser batejada com #projectmosul, proposava a voluntaris de qualsevol part del món pujar imatges de les peces perdudes que hagueren obtingut en viatges turístics i visites professionals.

“A partir de les fotos d’un objecte o una superfície, podem deduir les seues formes i dimensions gràcies a la fotogrametria –explica Coughenour–. Es tracta d’una tècnica on la principal font d’informació és la simple fotografia, i a partir de les seues dues dimensions es pot recrear l’objecte tant en 3D com en 4D, la qual cosa li afig el temps i el moviment”.

La resposta que van obtenir en la xarxa va ser impressionant: desenes de voluntaris de totes les parts del món pujaven a la web sense parar milers d’imatges tant de les restes de Mossul com d’altres ciutats històriques d’Orient Mitjà destruïdes pels gihadistes, tals com Palmira o Hantra.

Militars dels EUA, els primers a participar

Els primers a involucrar-se van ser uns militars dels EUA que havien recopilat fotografies del patrimoni que trobaven en els reconeixements del terreny efectuats a l’Iraq. “Un d’ells em coneixia i me les van enviar quan es van assabentar del que havíem muntat”, recorda Vincent.

Prompte els usuaris van fer un pas més i van introduir en la plataforma rescates virtuals de patrimoni devastat per desastres naturals. És el cas de l’abans i el després de la plaça Durbar de Kàtmandu, feta miquetes per un terratrémol, o la reconstrucció del cap de l’estàtua de Sant Sebastià, en l’Estació de Rossio a Lisboa, que un turista va decapitar en fer-se una selfie. En total, mig centenar de localitzacions de tot el planeta i més de 300 voluntaris han pujat fins avui unes 7.000 fotografies.

“Per açò decidim cridar a la plataforma Rekrei (www.rekrei.org), que significa ‘recrear’ en esperanto, un idioma universal sense nacionalitat ni religió. La destrucció del patrimoni no és, per descomptat, gens nou. Els exèrcits invasors han esborrat els noms dels reis anteriors, arrasant el patrimoni amb la finalitat de destruir la memòria del passat. Si ben no podem evitar la pèrdua del patrimoni a tot el món, almenys podem prendre mesures per a preservar l’herència que s’ha perdut”, defensa l’investigador de la UMU.

El seu col·lega Coughenour puntualitza: “A partir d’una càmera digital comuna, tenim la tecnologia i la capacitat per a crear representacions digitals del patrimoni i col·locar-les en els repositoris i museus virtuals, tant per al públic com per als professionals. En fer-ho, podem preservar les narratives dels pobles i cultures de tot el globus en accés obert perquè servisca com a base per a la recerca, l’educació, la curació digital i el nou art”.

En el procés de recreació virtual d’una escultura o un temple a partir de fotografies, el primer pas és identificar les localitzacions on s’ha perdut patrimoni. “Per a açò, hem integrat en la plataforma totes les llicències disponibles de Flickr a través de la seua API de geolocalización –detalla a Sinc l’arqueòleg de Seattle–. Els usuaris poden ajustar el radi de cerca a través d’un control lliscant, estenent-ho fins a un quilòmetre de distància del centre de la ubicació pel qual estan navegant”.

“Abans, aquests voluntaris s’han creat un compte en rekrei.org tant per a pujar fotos dels vestigis danyats com per a organitzar-les o descarregar-li-les i iniciar el procés –continua Coughenour–. Socis del projecte, com Agisoft Photoscan, nFrames o 3Dflow, ens han cedit llicències dels seus programes de fotogrametria i altres programaris perquè els usuaris li’ls /els hi puguen baixar gratuïtament”.

Comptes anònims per a protegir als voluntaris

“Com més fotos tenim, més profunditat podem donar-li a l’escenari 3D –precisa Vincent–. Els punts obtinguts de les imatges ens donen les coordenades exactes que tenia l’objecte. Per triangulació, es genera una malla i es va creant una superfície amb l’aparença i la textura que presentava l’escultura o el temple que estem rescatant. Després, els models es pugen a Sketchfab, que és com un YouTube de 3D”.
Gràcies al suport del Mitjana Lab de la revista britànica The Economist, els artífexs de rekrei.org van poder complir en 2016 el somni de muntar una exposició en Ámsterdam amb reproduccions dels objectes ‘ressuscitats’. “No volem exhibir còpies del patrimoni perdut, com es va fer amb l’Arc de Palmira en Trafalgar Square (Londres). La nostra idea era combinar un museu virtual i un de tradicional”, compte Coughenour.

De vegades, els models que creen aquests arqueòlegs virtuals afeccionats aconsegueixen cotes de precisió molt elevades. ‘Ruimx’ és el nick de Pedro Màxim, un enginyer civil de Porto que ha demostrat ser un voluntari avantatjat.

A pesar que els comptes en rekrei.org són anònimes per a protegir als usuaris de represàlies a les mans dels fanàtics del autoproclamat Estat Islàmic, Màxim no té problema a desvetlar la seua identitat: “Mai he tingut problemes amb el Daesh i tampoc tem rebre amenaces. El nostre treball és una proposta pacifista per a compartir coneixements i conscienciar a la gent de la importància de la conservació del patrimoni”.

Ruimx es va involucrar en el projecte quan va saber que reclutaven voluntaris amb dots com les seues per a la fotogrametria. “No em sent com un arqueòleg –reflexiona–, però és una experiència molt satisfactòria quan acabe un dels models i puc observar com era abans de la seua destrucció”.

Una obra com les seues requereix responsabilitat: ha de proporcionar un model fidel a l’original. “M’agrada molt reconstruir en 3D un artefacte perdut per a compartir-ho amb altres persones que mai van tenir l’oportunitat de veure el real i que, desafortunadament, mai la tindran”, compte Ruimx.

Sense anar més lluny, el mateix creador de l’ONG ciberarqueològica no va conéixer les ruïnes arrasades a l’Iraq i Síria. “No vaig arribar a temps –es lamenta Vincent–, però amb Rekrei almenys podré observar com van ser”.

CatalanSpanish