Amb el barret calat fins als muscles, mussite en l’ombra: / Oh escrofulosa i vella Europa/ corrupta i desdentada/, que coixeges i ressones/ en la teua calavera buida/, com a maraques de sal pels oceans morts/ colpejant als teus fills/.
Els partits polítics “d’esquerra,” persisteixen en el seu viatge plaent escorant-se cada vegada més cap al centredreta, tornant a deixar un espai buit, un “limbe” sense polítiques socials ni econòmiques que beneficien a les majories democràtiques ciutadanes d’aquest país. Per tant, estem com a últims dels setanta, suportant una democràcia coixa amb un pegat en l’ull esquerre; i seguim sense ser representats un 90% de la població, que un 15 M fallit va tractar de representar en els carrers de tots els pobles d’Espanya. Un 15 M que no ha desaparegut perquè el seu DESIG no s’està complint.
Com els temes laborals i socials, per tots/as ja sabuts no s’han resolt encara, la gent, continuarà calcigant l’asfalt demandant una democràcia que es mantinga en peus d’igualtat, solidaritat i justícia. En cas contrari, aquesta democràcia s’enfonsarà a poc a poc, per molt que vulguen alguns ingenus apuntalar-la: és material d’enderrocament i construcció d’una nova, per a un futur més habitable, descontamineu del mal alé i molt més ecològic, políticament i ambientalment parlant.
Sé, que en els cors honrats palpita amb força aqueix DESIG d’un canvi real, pacífic i per a tots/as. Hem d’aconseguir que la democràcia ens pertanga com si l’haguérem parit, alletant-la perquè cresca sana, robusta i fort, sense que ningú puga tombar-la a favor seu, perquè seria tombar a tot un poble. No volem bones ideologies sinó bones pràctiques, com eliminar l’atur repartint el treball i les cotitzacions, per a una joventut sense futur i en precari, perquè les “crisis” deixen de ser un negoci de “tràfic d’esclaus”.
Vaig dir que hi havia un buit, un espai solitari en l’espectre polític, no solament en aquest país, sinó en tots els punts cardinals del planeta, per açò hem de ser avui més que mai ciutadans del món, sense reduccionismes nacionalistes que ens dividisquen. Solament nosaltres /as sabem el que ens fa falta per a viure amb dignitat, i no necessitem per a aconseguir-ho als quals roben a l’engròs, ni als quals volen imitar-los. Hem de tornar a triar en els carrers als nostres interlocutors, d’entre els joves, jubilats, homes i dones que pateixen la ignomínia d’aquesta gran mentida tan ben muntada, que fins sembla real, però és un fal·laç miratge per a aqueix 90% al qual al·ludia com a amo de la seua destinació i del seu DESIG. Engegar-ho no és un somni, el somni és aquesta vida -mar del consum -, en la qual ens han submergit, que no és la vida real, la que sentim i anhelem, desconeixent que tots i totes pensem el mateix. I no actuem bé, perquè no creiem que l’autèntica realitat és possible si la DESITGEM.
