Des del 1982, data de l’inici de l’autonomia política del País Valencià s’ha avançat, teòricament, en el reconeixement dels drets lingüístics, com a conseqüència de la declaració d’oficialitat de la llengua pròpia, el valencià. Però, com ha explicat el professor Vicent Pitarch, l’oficialitat de les dues llengües, castellà i valencià, no és paritària, és asimètrica, i per tant caldria compensar la situació de desigualtat no amb declaracions formals, sinó amb mesures concretes.
1.- Ara que som al principi del 2020 és el moment de formular desitjos i propostes per al nou any. Per això, en primer lloc, desitgem que les institucions públiques, com per exemple els ministeris del govern espanyol, facen passos per evitar el secessionisme lingüístic en les seues actuacions públiques. La campanya “Som 10 milions, som una llengua”, que la Plataforma per la Llengua ha engegat recentment, a través del web www.som10milions.org, vol conscienciar sobre els perills dels intents de fragmentació lingüística . 2.- En segon lloc, els servidors públics tant si treballen per a l’administració autonòmica com per a l’estatal, haurien de dominar les dues llengües oficials. És a dir, tota persona que treballe en un lloc amb llengua pròpia hauria de poder atendre la ciutadania en la llengua pròpia del territori.
3.- Com a tercera proposta en forma de desig, caldria una informació visible, amb cartells, a les oficines administratives i als equipaments públics sobre el dret d’expressar-se en valencià. Especialment eixa informació s’hauria de ser visible als locals de l’administració de l’estat, com ara oficines, registres de la propietat, jutjats i també comissaries de policia.
4.- En quart lloc, l’atenció per escrit de tots els serveis de l’administració pública, bé siga municipal, comarcal, autonòmica o estatal, als territoris de parla catalana, s’hauria d’oferir en eixa mateixa llengua. Això ha d’incloure tant l’atenció per via electrònica o presencial. Ens referim, per exemple, a instàncies i tot tipus de documents. Per dur endavant aquesta mesura només cal voluntat política i compliment de la legalitat vigent.
5.- Un altre tema bàsic i urgent és demanar l’ús oral en valencià a tots els funcionaris que atenen el públic.
6.- Igualment caldria que totes les biblioteques públiques del País Valencià tingueren una secció digna de llibres en valencià, tant amb obres de referència com amb novetats. 7.- En el sector del comerç caldria que els rètols de les botigues i les llistes de preus de venda dels productes estigueren en valencià. La informació escrita suposaria començar a complir-se realment el dret a rebre informació en valencià.
8.- Igualment, en els sectors dels bars i restaurants també caldria tenir les cartes en valencià, a més de l’atenció oral en la llengua pròpia. Sense els llistats dels menús en valencià, el possible ús de la llengua pròpia prové sempre de l’actitud oral del client.
9.- El món del futbol professional no pot ser alié a l’ús públic del valencià. Per això la llengua pròpia hauria d’estar present en la retolació dels estadis, en la megafonia dels camps i en la comunicació dels club valencians de la Primera Divisió.
10.- I, finalment caldria referir-se al delictes inclosos al Codi Penal. La motivació de l’odi als parlants de les diverses llengües existents al Regne d’Espanya no pot continuar impune. L’oposició a dret de parlar valencià ha de ser considerat també com un delicte contra la llibertat d’expressió.
Les propostes que presentem, en nom de la Plataforma per la Llengua entenem que són perfectament possibles dins el marc legal vigent i la situació social que viu el País Valencià.
