El Levante va posar en dificultats al Barça en la Copa del Rei (2-1)

El Barça s'escapa viu del Ciutat de València.

Ultratjada en infinitat d’ocasions, la Copa del Rei adquireix sentit amb la materialització de combats replets de simbolisme i d’heroïcitat. Va succeir ahir sobre el verd del Ciutat de València en una nit bella que serà recordada per l’afició local, malgrat la contrarietat que va suposar la diana de Coutinho en els minuts finals del duel.

Únicament el gol del jugador va alleujar les penes d’un equip desnortat que va arriscar en la configuració d’un onze poc recognoscible en relació amb els gladiadors que solen batre’s el coure en la competició de lliga. El fet és rellevant i no circumstancial, principalment perquè testifica tot l’esdevingut durant noranta minuts de desenfrenament.

Va exhibir la vara de comandament el Levante des de la mateixa epifania de la cita amb un futbòl convincent i possessiu. No hi havia ambages en la seua proposta. El futbòl era seu. Va resistir un F.C. Barcelona, que va viure al caient del precipici en diferents llances del duel, agafat a la pena màxima transformada per Coutinho quan la trobada estava destinada a morir i en el lluminós brillaven els gols de Cabaco i Borja Mayoral.

El Levante es va il·lusionar amb el format coper i va traslladar aqueixa efervescència a la graderia de Orriols. L’afició va congeniar amb l’equip. El bloc que prepara Paco López ofereix una bateria d’arguments cada vegada que salta al camp per a expressar-se. És la seua manera d’entendre la disciplina.

Irreverent cada set dies en l’àmbit del campionat de la regularitat, va projectar aqueixa imatge descarada i atrevida a l’àmbit del torneig del KO per a apesadumbrar al vigent campió del Torneig. El F.C. Barcelona es va diluir en la nit valenciana per a caure pres de la inconsistència.

A penes si va haver-hi notícies encoratjadores per part del conjunt barcelonista. Es tracta de constatar un altre símptoma que reforça la qualitat i el caràcter de la trobada signada pel Levante. No va haver-hi fissures. Ni punts de fugida. El tècnic granota va agitar la banqueta. Va succeir en el partit davant el Lugo i va signar un nou capítol d’aquesta tendència davant l’esquadra de Valverde.

Part de la columna vertebral es va quedar en la banqueta o allunyat de la convocatòria. No obstant això, res va semblar afectar l’equilibri i a la solidesa d’un col·lectiu que va eixir recolzat del partit. No és fàcil allotjar-se en el camp quan no el fas de manera quotidiana. Aqueixa distància a penes si va ser perceptible. El Levante va ser un bloc recognoscible i fiable des que el col·legiat va decretar el naixement de l’envit d’anada dels huitens de Final.

L’assumpte té molla perquè testifica el gen competidor que impera en un grup compromés futbolísticament i també anímicament. El començament del partit va ser tremendament revelador. Un duel amb dos equips ancorats a la superfície del rectangle de joc conjugant amb emocions antitètiques. Les diferències eren siderals conceptualment i mentalment. El Levante era pur arravatament en les seues manifestacions.

El F.C. Barcelona es movia amb sigil i amb una extremada cautela. Per moments els rivals semblaven intercanviar els rols. Governava el duel el Levante davant un rival disminuït pel seu retraïment. Les hosts de Paco López van assetjar la meta defensada per Cillesen. El coratge i la raça no es negocien. I no van tardar a mostrar la seua fúria desbocada.

Cabaco va conquistar el cel amb una rematada que va nàixer des de l’ortodòxia en els seus moviments. El colp de cap va desfer la igualada quan els seguidors locals encara no s’havien acomodat. El gol va provocar un atac de pànic en les files del F.C. Barcelona. Borja Mayoral i principalment Boateng van trobar infinitat de forats pels quals colar-se.

El arquer blaugrana va haver de mostrar el més granat del seu repertori davant una rematada de l’atacant ghanés que feia olor d’encens i a gol. Boateng va reptar als centrals per terres, mar i aire de manera continuada. No és únicament tot el que proposa futbolísticament. És la capacitat que mostra per a confondre i esgotar als seus rivals. El nivell d’exigència és màxim. Una acció conjunta entre Boateng i Mayoral va semblar fondre al Barcelona. L’atacant cedit pel Reial Madrid va creuar l’esfèric lluny de les mans gegants del porter. El Ciutat va esclatar. No hi havia senyals de redempció per part de l’equip de la Ciutat Comtal. I quan n’hi va haver va aparéixer Aitor per a apagar qualsevol foc. El porter va estar imperial.

Valverde va buscar solucions en el descans, però el guió no presentava variacions. El Levante marcava els temps davant un Barcelona de mirada anoréxica. Morales va reptar a Cillesen per a fregar el tercer gol. Els jugadors locals atacaven els espais per a confondre al seu oponent. La velocitat cotitza a l’alça en l’expedient granota. La graderia seguia el partit des de l’entusiasme. No obstant això, el Barça, excessivament repetitiu, va respirar amb la pena màxima transformada per Coutinho.

Fitxa técnica:

Levante UD: Aitor; Cabaco, Postigo, Chema (Jason, m. 69); Coke, Prcic, Campaña, Simón; Rochina (Doujouré, m. 75); Boateng (Morales, m. 62) y Borja Mayoral. No utilizados: Koke Vegas; Toño, Pedro López y Raphael.

FC Barcelona: Cillesen; Semedo, Chumi (Lenglet, m. 58), Murillo, Miranda (Sergi Roberto, m. 46); Aleñá, Busquets, Arturo Vidal; Malcom (Denis Suárez, m. 67), Dembélé y Coutinho. No utilizados: Ter Stegen, Wagué, Arthur y R. Puig.

Árbitre: De Burgos Bengoetxea. Mostró tarjeta amarillo a Murillo, Aleñá, Prcic, Chumi Cabaco, Busquets y Mayoral. VAR: González Fuertes.

Gols: 1-0. M. 4. Cabaco. 2-0. M. 18. Borja Mayoral. 2-1. M. 85. Coutinho, de penalti.

Publicitat