Sope i tom una birra, o dues, perquè la pantalla desanimada, on apunta la punta enverinada de la realitat em siga menys abominable. Imatges hipnòtiques em polvoritzen els sentiments més calmats…i canvi de canal buscant l’asèpsia, per no vomitar en l’ànima d’aquests píxels tacats de sang.
La nit és sempre una solitud estranya, una estada sense fi, si no fora pels estels. És com si ningú habités per aquests carrers, i ningú sofrís, sense dones assassinades, ni nens i nenes morint de gana o de malalties contagioses. Aquest silenci em tranquil·litza, lluny de les monstruoses notícies i les seues DADES apocalíptiques. Les dades són molt importants, si es poden solucionar, o si SERVIXEN per a solucionar-los i no es queden enquistats en el temps com a mera estadística: importa si són 150 milions de persones o 201 milions, les que moren per guerres i malalties, si després ens oblidem d’ells/as? Impacta a les pàgines d’un periòdic convencional, donant les dades exactes, ben treballats, fins i tot in situ, però matí…a una altra cusa papallona. No estudien sortides airoses a aquestes BARBÀRIES, denuncien, critiquen als responsables, que n’hi ha, d’aquestes atrocitats, porten a aquests països les democràcies amb totes les seues igualtats i drets, és el que necessiten, i desempolsen les robes pudents d’aquests tirans posats a dit pel “món civilitzat”. Amb les meres dades, ni es fa feliç a la gent, ni es menja, ni es guareixen les malalties, a les dades cal adjuntar-los possibles solucions. PERIODISTES DEL MÓN facen força per restaurar el seny, la pau i la democràcia en aquestes, en aquestes, en aquelles, les nostres terres, que tots trepitgem amb el mateix pes.
Quan els mitjans publiquen que existeix un 40% d’atur, un 28% de treball clandestí, un 70% de treball precari, no ens sorprén a ningú, perquè ja coneixem aquestes dades en la pràctica. Solament cal fer-se una passejada pels barris obrers, escoltar els comentaris dels veïns/as, dels amos dels petits negocis, treure paper i llapis i escriure un article a la primera. En això, els polítics “del poble” tenen molt poca pràctica. Cal parlar amb les persones jubilades, homes i dones de mitjana edat, joves… tenen molta saviesa. Ja veuen que no es pari res nou sota el sol, és el de sempre, dades sense solucions dignes, on totes les promeses es queden en el fons de les urnes.
Com un supervivent m’aixeque cada dia i com el pa endurit, em transforme en pedra, arbre, gratacel…, després baix i em gronxe amb acrobàcia bogeria, i una cataracta va encegant-me l’ull esquerre, mentre observe un exèrcit de metges i infermeres que van reclamant les seues bates blanques, les seues benes, els seus bisturís, perquè als hospitals ha ascendit el còlera en els passadissos, no hi ha llits i el pa de cada dia xorra de suor i ja no alimenta a tots. Algú va dir que el pa no es podia expropiar perquè s’engendra amb la massa del sol, i sol ha d’haver-hi para tots/as: ja estem farts d’ombra… perquè diuen que costa molt guanyar el sol, a dos o tres euros l’hora en els camps del Blues. Noto com m’extirpen la cataracta de l’ull esquerre amb un alfange corb. Ja veig!; i no l’hi dec a Déu ni a Al·là, sinó a un metge Sufí.
