La pedra de marbre és freda, per això els cementeris són tan solemnes. Molta gent no visita les tombes dels seus éssers estimats en el Dia de Tots els Sants, perquè els envaeix la tristesa de qui ja no està amb ells. Existeixen altres motius que justifiquen no anar als minis ciutats dels difunts, algunes d’aquestes causes passa per no enfrontar-se a la realitat que ens espera a tots i un altre pretext té a veure, amb aprofitar el dia festiu per a fer coses de vius. Record que quan era xiquet ma mare em comptava que, si el Dia de Tots els Sants em quedava adormit fins a les 12 del migdia, si no m’havia alçat o havia deixat desfeta la llit, els esperits es gitarien en ella fins a les dotze de la nit. Si la intenció de ma mare era ficar-me por en el cos, ho aconseguia, i fins a dia de hui, no se m’oblida esta història que mai he arribat a saber si és veritat o d’on ha eixit.
He de dir que alguna vegada he somiat amb la meua pròpia mort, i mai he aconseguit endevinar si és un somni amb un significat o és alguna cosa premonitòria. El silenci, l’espai i el temps sol ser l’escenografia predominant en aquest somni, que s’ha repetit diverses vegades en diferents moments de la meua vida. Estar adormit sense poder moure’m, desconeixent si és de dia o de nit, mentres el soroll es disfressa de calma i la meua consciència asfixia als meus pensaments és el guió que es reitera en este estat de somnolència. No és agradable este tipus de sons que en meitat de la nit alteren el teu descans i et despertes, sentint una suor freda, quasi tan gèlid, com si estiguera reposant sobre la pedra de marbre. Fa uns anys va morir un ser estimat, supose que com a tothom, però el matís que té quan mor algú a qui li tenies molt afecte, et deixa la sensació de buit i la percepció d’estar en un desert al qual es deu de creuar per tornar a la vida de la vegetació. El tatuatge que deixa eixa absència en la teua ànima és quasi impossible d’eliminar.
Precisament no sóc d’eixos individus que esperen un dia assenyalat per anar fer quelcom. També crec que el Dia de Tots els Sants és un encert per a aquell que se li va ocórrer instaurar-ho, no perquè és un dia festiu, ni perquè és una celebració amb orígens religiosos, sinó perquè hi ha persones que els has d’assenyalar un dia al calendari, perquè recorden que han d’anar a fer-li una visita a la porta de pedra del ser volgut que hi ha darrere del marbre, en cas contrari, no anirien mai o quasi mai. Personalment jo preferisc anar a veure als meus propis morts qualsevol altre dia, on tinga intimitat, allunyat de la bullícia de gent que miren les làpides com si fossen aparadors, comparant mentalment que nínxol té les flors més boniques o les inscripcions més cridaneres.
Hi ha llocs del món on aquestes ciutats dels morts són verdaders museus. Cementeris amb espectaculars panteons o personalitats importants soterrades. El ritual mortuori és més propi dels vius que d’aquells que ens van abandonar per sempre. No estic criticant que existisquen aquestes necròpolis excèntriques, perquè sóc el primer a què li agrada l’art, però opine que quan mors molt poc vas apreciar el lloc on reposen les teues restes, encara així, són llocs de pelegrinatge i un atractiu turístic que són part de la història de molts fossar. L’essència definitiva és que la pols en el què ens convertirem tots s’escamparan en l’atmosfera per a ser part de l’infinit.
