El Gasparot no pot esperar

L’altre dia un pare d’un dels alumnes del CEIP Gasparot escrivia en una de les xarxes socials que “avui celebrem la Festa del X Aniversari del Col·legi dels meus fills. Per a ells innocents, un dia de celebració, per a mi una absoluta vergonya, 10 anys en barracons”. Subscric aquesta afirmació, sí, és una vergonya. I afirme més, el nostre CEIP Gasparot no pot esperar.
Des que vaig assumir la responsabilitat del càrrec d’alcalde de la Vila Joiosa he fet tot el que des de la Conselleria d’Educació se m’ha demanat i exigit per a acabar amb els barracons que suportem des de fa dècades en els diferents centres escolars de la meua ciutat. Tres anys després, la realitat que no podem negar és que no s’ha posat ni una pedra per a pal·liar aquesta situació. En cap d’ells. No, no vull dir que tot segueix igual perquè hem anat superant els passos administratius per a passar de les promeses als fets. Però la realitat que es veu en el carrer, és que gens ha canviat. I no els puc culpar, fa massa anys que escoltant promeses, fins i tot mentides des de 2007.
En el cas del Gasparot va ser el meu govern municipal el que en 2016 va aconseguir la cessió dels terrenys a la Conselleria perquè construïra aquest col·legi que es va crear ja en 2007 en barracons. Es va tardar 9 anys a fer aquest pas fonamental per a la construcció de les noves instal·lacions. La Conselleria va respondre immediatament acceptant el sòl cedit i comprometent-se a escometre les obres. A partir d’ací, una vegada i una altra – per diverses raons – els terminis per a licitar l’obra i poder començar la tan anhelada construcció s’han anat retardant sistemàticament.
Entenc bé que la Conselleria pateix els efectes col·laterals dels 20 anys del Govern de PP, la falta de personal suficient que imposen les mesures del govern de Mariano Rajoy; el gran forat de porqueria i corrupció que va suposar CIEGSA; els més de 40.000 milions de deute que suporta la Generalitat; el raquític finançament autonòmic que pateix la Comunitat Valenciana… i punts i tants obstacles. Però avui, en la recta final de la legislatura, si entenc alguna cosa és als pares que reclamen amb urgència que es complisca amb les promeses donades. És amb els pares i mares amb els qui he de tancar files, sense pensar ni mesurar qui són, a qui voten, han votat o votaran. Em sent servidor públic i com a tal, des del meu actual càrrec d’alcalde, he de cridar alt i clar que el Gasparot no pot esperar.
Hem assumit amb il·lusió el Pla Edificant per als centres Doctor Esquerdo i Marcos Zaragoza. El Gasparot, convençuts que anava més avançat no ho incloem en aquest projecte de la Conselleria. Demane des d’aquestes línies que s’accelere el projecte, que es licite amb urgència, i que demostrem tots que els compromisos no són mers eslògans ni consignes per a generar titulars. Si no conviccions profundes que demostren que la política està per a crear realitats i no solament il·lusions.
Sí, sé molt bé que alguns em catalogaran de deslleial, o de coses pitjors per aquestes línies. No és així, la lleialtat al treball ardu, complicat, de milers d’hores, de nits de desvetllaments, de piruetes polítiques impossibles, de tot el que fan els treballadors i càrrecs públics de la Conselleria d’Educació implica reconéixer-los el seu sacrifici per solucionar una situació heretada endiablada. Però també depén d’apuntar a dir les manques que el meu poble pateix, pateix i plora. Pansa per demostrar que dir la veritat no pot ser deslleialtat, pansa per estar al costat dels pares i mares, de les xiquetes i xiquets, que pateixen unes instal·lacions que no mereixen. I que no mereixen des de fa 10 anys. Sí, hem avançat posat que el PP ho va deixar en guaret, sense donar pas algun per a resoldre aquesta situació. Però per a la Vila no és suficient tirar culpes a uns altres, recriminar a tercers. Jo, el meu partit, els homes i dones d’esquerres de la Vila estem convençuts que ens devem del poble, som poble, i volem seguir lluitant pel futur de la meua ciutat. D’aquest pacient poble. I a ningú puc ofendre si dic, amb tota la raó del món, que el Gasparot no pot esperar. I els seus xiquets i xiquetes tampoc.