“M’he perdut en el temps. Avance i retrocedisc, / i no aconseguisc agafar les formes pures/ d’assistir en les quals em recolzava/ quan era ferm el món i les coses tenien / principi i fi, definició, contorns. Aquests versos són part d’una poesia titulada “Des d’Ací”, del poeta murcià Eloy Sánchez Rosillo, que va ser publicada en el poemari “La Vida” l’any 1996 i que ara, torna a recopilar-se en un llibre sota el títol “Les coses com van ser”. Sánchez Rosillo no és la primera vegada que ve a la província alacantina i concretament a Elx, tanmateix, té bons amics que viuen en la ciutat il·licitana com el poeta Antonio Moreno. El portaveu de Fruits del Temps, Carlos Cebrián, va destacar la llum, com una de les particularitats del poeta murcià, la poesia lluminosa del qual celebra la vida. “Per a escriure poesia, un poeta ha d’estar atent, mirar i escoltar, que aqueixa és la forma d’escriure poesia”, així va citar Cebrían, unes paraules de Sánchez Rosillo que una vegada també li va dir el poeta manxec José Corredor-Matheos. A Sánchez Rosillo no li agraden els falsos poetes, aquells que realitzen versos retorçats i la poesia dels quals no s’arriba a entendre. Els assistents al Gran Teatre d’Elx van poder gaudir de la lectura comentada i anecdòtica dels poemes del mateix autor.
Quin és la clau per a ser un gran poeta?
No pel fet de publicar llibres i escriure poemes serà un poeta, açò l’ha de dir el futur, la meua aspiració màxima en la vida ha sigut aqueixa i en açò he estat centrat quasi sempre.
Quins autors té com a referència?
Quant als autors, qualsevol poeta i més si tenen una certa edat com jo, doncs són tantíssims, que seria impossible esmentar algun. Serien els grans poetes que tothom té com a referència, aquells que han existit abans que jo començara a escriure i que he tingut i tindré sempre com a mestres. Començant des d’Homer, que és un dels meus poetes preferits i un dels més antics de la nostra tradició, ja que té quasi tres mil anys, però al meu, em sembla el més jove de tots.
Sent professor de literatura, té temps per a compaginar les seues classes amb el que més li agrada que és escriure poesia?
Si, per descomptat. El primer és que les classes en la universitat és un treball que m’interessa també. Jo sóc professor de Literatura Espanyola i diguem que parle del poc que m’agrada certa literatura i per açò, són tan grates les classes realment. Millor seria tenir un treball que no tinguera res a veure amb la literatura, però tampoc és un treball fatigós és més aviat una tasca grata.
En els anys 90, exactament en 1992, va realitzar un llibre d’assaig titulat “La força de la destinació”, que va anar precisament la seua tesi doctoral que va fer per a la Universitat de Múrcia, les expectatives d’aquell llibre van ser les que esperava?
Bé, la tesi doctoral és un treball sempre com de recerca, encara que no sóc gens investigador, un dels meus poetes preferits contemporanis espanyols és Luis Cernuda i llavors el que vaig fer va ser llegir-ho profundament, vaig escriure una mica sobre la seua vida, sobre la seua obra i així va sorgir aqueix llibre.
En 2015 va publicar el seu últim poemari “Qui ho diria” que ho va editar Tusquets Editors, sent l’últim poemari, què podria dir d’ell?
És considerat un llibre independent o exempt i molt proper al meu jo actual. El que pretenc sempre amb els meus poemes, que és la màxima aspiració que té un poeta, és aconseguir amb ells (amb els meus poemes), que qui els llija doncs participe de les emocions i de la visió del món que jo exprés en aqueixos versos. El màxim seria que algun d’aqueixos poemes aconseguira emocionar al lector, si no hi ha emoció, des de la meua opinió no hi ha poesia, és a dir, un poema que al lector ho deixa indiferent que es queda igual després de llegir-ho que abans de llegir-ho, deixant-ho amb el mateix estat d’ànim, a mi em sembla que deixa de tenir interés.
Dels 11 poemaris publicats, de quin d’ells guarda un record especial i per què?
Llibres independents he publicat deu, la qual cosa passa és que clar, he publicat molts més si tens en compte les antologies i les reunions de poesia completa serien alguns més. I a tots els poemaris els tinc estima, perquè ells m’han fet ser aquest ésser humà que sóc, és a dir, si jo m’haguera dedicat a una altra cosa doncs lògicament no seria com sóc, em cridaria igual, però seria d’una altra manera. Ells m’han anat fent a mi, en comptes de fer-los jo a ells i els tinc gratitud per açò. A tots en el seu moment, per açò els vaig publicar, em semblaven que reunien algunes coses que potser pogueren tenir algun interés i per açò els vaig publicar. Però no tinc preferència per cap d’ells sincerament. Per açò la recopilació d’aqueixos deu poemaris publicats fins avui estan en aquest llibre “Les coses com van ser”, no és una antologia sinó una poesia completa, és a dir, una reunió de tots els llibres que he publicat i a més, hi ha alguna poesia inèdita que estan al final del llibre que he decidit afegir.
Es diu que el poeta és com un pintor, que una vegada que ha fet una obra després amb el temps torna a modificar-la, vosté ho ha fet amb algun poema?
Sí, ho he fet amb molts. L’obra que un va fent no és alguna cosa inamovible ni és alguna cosa que pertanga al passat perquè ja l’hem publicat, sinó que forma part del nostre present. Sempre que tinc ocasió de fer alguna antologia o alguna recopilació àmplia o una poesia completa com ara mateix, aprofite per a fer les modificacions, les correccions i les esmenes que estime oportunes. És com quan un porta vivint molt temps en una casa, perquè cada ics temps o cada deu anys cal pintar les parets, cal apedaçar alguna cosa…, doncs açò és el que faig jo quan puc.
Vosté creu que la poesia és per a un gran nombre de lectors o més aviat per a una minoria, què ens podria dir sobre aquest tema?
Tot el que és literatura seriosa i autentica no és mai per a multituds, una altra cosa són els best sellers, però la literatura que un fa amb autenticitat i que parla de temes profunds o de temes que no són d’evasió, mai arrossega a les multituds eixa és la veritat. Ocorre açò perquè l’ésser humà no té sempre el desig d’enfrontar-se amb si mateix i amb aqueixos problemes profunds del viure, si no que, prefereix evadir-se i llavors es va a futbol o es compra una novel·la d’aqueixes d’evasió. La poesia, la pintura o la música vertadera mai arrosseguen a masses immenses de persones.
Com a professor de literatura, considera que la poesia és una part important dins de la literatura o sempre s’ha tingut una mica al marge i poc reconeguda?
Crec que tot el que val la pena en literatura és poesia, tot el que val la pena en pintura és poesia, tot el que val la pena en música és poesia, cadascun d’aqueixes arts o gèneres s’expressen d’una manera, uns ho fan amb un pinzell, uns altres amb unes notes que tenen els seus pentagrames, uns altres amb unes paraules però sempre vas a desembocar en el mateix lloc, tot el que no estiga impregnat de poesia no té vertader interés. Impregnat de poesia en el sentit en què els grecs usaven aqueix terme, de creació, de consideració de les coses importants del viure i del món, tot ha d’estar impregnat per aqueix impuls de la poesia, sinó, no té interés.
Pel que fa als esdeveniments actuals que ocorren a Espanya, creu que per a un poeta és una bona forma de fer visible l’invisible?
Els fets que succeeixen no té res a veure amb la poesia, encara que un poeta satíric si podria fer poesia d’açò. Un exemple seria Valle-Inclán en els seus espantalls doncs podria parlar molt bé d’aquests esdeveniments com el de Catalunya, com el de la Comunitat de Madrid o la universitat espanyola implicada en aquests assumptes, és a dir, és una situació esperpèntica, però quasi sempre a Espanya ha sigut així. De totes maneres, jo crec que Espanya malgrat tot el que li ocorre, és un país que està viu i val la pena, la qual cosa passa és que tenim també aquest cerrilisme, aquesta cosa esperpèntica que sempre estarà ací.
https://youtu.be/lLsQTLF-yGw
