La crisi del coronavirus causant de la malaltia COVID-19 ha fet, entre altres coses, que els espais dedicats a l’actualitat internacional no relacionada amb la infecció tinguen encara menys minuts i lletres. Ja ni l’estiuenca sessió sobre Gibraltar és als informatius.
Però això no impedeix que la realitat continue amb el seu curs, ja es va demostrar que Fukuyama no tenia raó i que la Història no s’ha acabat.
Sumat al virus s’amuntonen a les portes altres crisi que no podem fer veure que no existeixen, perquè si esta circumstància ens ha demostrat quelcom, és que el que passa a l’altra banda del món ens passa també a casa nostra.
Hem pres per costum les guerres i conflictes a Palestina, Síria, Somàlia, Colòmbia i un llarg i sagnant, etcètera. Un etcètera que sembla podria créixer i agreujar-se a causa del mateix virus que fa de bosc que no ens deixa veure els arbres.
L’Egipte és un possible nou arbre en esta trista arborada. En primer lloc, el país africà viu a una crisi econòmica, política i social des d’abans del cop d’estat que va fer arribar al poder a Al-Sisi. Capgirant completament els anhels democràtics que va vindre amb la Revolució Gener (a la calor de la Primavera Àrab). A més a més, la desastrosa gestió econòmica del país depenent d’un turisme que no arriba no ha fet més que ofegar a la població més humil.
Al-Sisi s’ha trobat amb cinc factors (que de segur en seran més) que el qüestionen més com a líder i podrien empényer l’Egipte cap a una guerra de distracció amb el potencial d’enfonsar durant dècades al país.
El regal que Al-Sisi va tractar de fer als saudites de territori egipci, les illes de Tiràn i Sanafir, i que va qüestionar les lleialtats del nou faraó. La pèrdua de control d’importants parts de la península del Sinaí a mans de Wilayat Sina (la franquícia local del DAESH), la sensació de feblesa davant Etiòpia sobre l’ompliment de la Presa del Renaixement Etíop, el conflicte amb Turquia en terres líbies per a la qual el parlament egipci ja ha donat llum verda vers una intervenció militar, i la mateixa crisi vírica que ha fet de l’Egipte un dels països africans més afectats per la pandèmia.
Però tot i les perspectives, no fa gaire una dècada, el poble egipci va demostrar al món que en divuit dies es podia canviar el curs de les coses i només estem al juliol d’este any tan atípic.
En tot cas, hem d’estar observants i com sempre, recolzant i escoltant a la societat civil egípcia que malgrat la repressió, les tortures, l’empresonament i la manca d’espais internacionals per fer sentir la seua veu, busquen i articulen solucions egípcies a problemes egipcis.
Rami Zahrawi Haj-Younes.
