Ely C. Llobregat es va iniciar al món de l’audiovisual amb 12 anys, amb una assignatura de comunicació audiovisual en un col·legi d’Alfàs del Pi, en el qual també va fer radi fins als 14 anys. Amb 16 anys va entrar en una televisió comarcal, que ja no està operativa, i en aquesta televisió va aprendre l’ofici d’operador de càmera, de realitzador i va ser quan va saber quin era el seu camí. En Sant Joan i en Ciutat de la Llum va fer l’especialitat d’Imatge i So, i més tard va estar treballant a Madrid. Va arribar a ser cap tècnic del Grup Cantajuegos i el Grup Llepolia, realitzant una gira d’any i mig amb ells. Va treballar durant quatre anys per a l’antologia de la Zarzuela de José Tamayo, primer com a auxiliar i després com a cap tècnic per a escena lírica i mig art. Ha estat en projectes amb directors de cinema, dels quals, alguns han arribat a guanyar un Oscar i dos Goya. En l’actualitat, demanda més presència de la dona en el sector audiovisual, siga en el camp que siga, cinema, televisió, premsa escrita. “M’amas?” és el seu quart projecte, anteriorment ha gravat tres curtmetratges, un quan era estudiant, i els altres dos van ser “Sadman” i “La bona estrela”.
Amb el curtmetratge “M’amas?” ha comptat amb un equip format per dones a excepció de l’actor, entre les quals es podria citar a Mònica que és la seua operadora de càmera i qui la va formar amb 16 anys quan va arribar a la televisió comarcal; Carlota que és la directora de fotografia, viu a Barcelona i treballa per a una empresa alemanya; Cristina que és la polifacètica actriu i cantant professional i Bea Martínez que és la responsable de producció d’aquest projecte audiovisual.
Estas dirigint el curtmetratge “M’amas?” el tema principal del qual és la violència de gènere de qui va ser la idea i com pretens fer arribar el missatge?
La idea va sorgir quan estudiava una assignatura d’Imatge i So, vaig tenir la mala sort o la gran sort que es va originar un problema en aquesta matèria i ens va tocar passar un any panoli uns quants dels quals estudiàvem. Ens van dir que durant un any havíem de fer un projecte d’un curtmetratge, com si ho anàssem a rodar realment. Jo volia comptar històries, doní amb una associació de dones maltractades i elles em van posar en contacte amb dones que ho havien patit, van ser molt generoses a explicar-me les seues històries. Arran d’aço va sorgir la idea de crear el personatge d’Ana, i aquest personatge devia explicar el que ella estava sofrint. Tot el que apareix en el curt són escenes reals que li han passat a dones que sofreixen maltractaments. El guió ha estat corregit per psicòlegs que estan amb aquest tipus de dones i aquesta problemàtica, també ens ha avalat una associació de dones maltractades i sobretot, el Consell Comarcal de la Marina Baixa d’Igualtat.
Quant temps durarà el rodatge d’aquest curtmetratge i perquè vas triar als personatges que participen en aquesta pel·lícula, podries explicar-me breument alguna cosa sobre ells?
Tenim dos personatges principals que són Ana i Luis, i a nivell d’actuació són dos personatges difícils d’encarnar. Ana té menys text, però no obstant això, té molta més càrrega emocional, amb tot el que això comporta. Luis és el contrapunt que és el maltractador que ho fa Gonzalo, és brutal com ho fa perquè em pose en la pell d’ell i pense que és un personatge que no té res a veure amb ell, és el seu alter ego. Protagonitzar a un personatge que ha de maltractar a una xica, que ha de fer veure certs gestos o dir certes frases és molt complicat. Crec que han fet els dos, Cristina Verdú i Gonzalo Palomero, un treball espectacular d’actuació i és tot com molt real, com si ho haguessen viscut ells mateixos en les seues pròpies carns, com si Gonzalo fos de debò un maltractador i Cristina una dona maltractada.
Qui realitzarà el muntatge final i quant durarà el curtmetratge?
Quant al muntatge ho realitzarem entre Mònica, que és la meua operadora de càmera, Cristina que és l’actriu i jo. La música del tema principal del curtmetratge ho canta Cristina, que a més d’actriu és cantant professional, i la composició de la lletra pertany a una xica que ha guanyat dos premis internacionals, és de Llatinoamèrica i actualment està treballant a Barcelona, perquè allí, està estudiant composició musical. El curtmetratge durarà al voltant d’uns 12 o 13 minuts aproximadament.
S’han triat ciutats com Alacant i localitats de la Comarca de la Marina Baixa, per què s’ha rodat en aquests llocs, per patrocini o per altres circumstàncies?
Les localitzacions triades no van ser per patrocini, això va vindre després, es va triar rodar a Benidorm i tota la comarca perquè jo sóc d’açí. M’abellia molt jugar a casa i explicar la història des d’un lloc que crec que és meravellós per rodar, i hem tingut la mala sort que el rodatge de quatre dies, dos ens han sortit malament, i hem hagut de canviar plànols de rodatges. Els actors s’han portat espectacularment bé perquè han hagut d’anar vestits d’estiu quan teníem 8 graus, calia recrear un escenari estiuenc en la piscina i havien de mostrar-se felices. A escala d’actuació és una feinada enorme, ja que, no poden tremolar i els costa més treure les frases amb el fred. Vaig triar Benidorm perquè és la meua casa, més tard, els regidors d’Igualtat de la comarca, al moment que es va presentar el projecte i ho van llegir, em van convocar per a una reunió i em van dir que calia treure-ho avant perquè era un projecte necessari. És un projecte sense ànim de lucre, creat perquè el Consell d’Igualtat Comarcal d’açí o d’altres llocs tinguen material audiovisual perquè puguen treballar sobretot amb xavals. És un curtmetratge molt dur i és per treballar-ho amb xics i xiques molt majors. L’audiovisual s’explica molt millor sobretot entre xavals, hem arribat a una època en què tot és digital i si no ho veus no t’ho creus.
A part de la climatologia, hi ha hagut algun que un altre contratemps?
Les complicacions surten en tots els rodatges, no hi ha hagut cap complicació greu l’única, la climatologia. Després quan sorgeixen aquests petits problemes ja vas amb molt retard, perquè aquestes fallades es preveuen, però no els del temps atmosfèric.
El curtmetratge “M’amas?” es presenta el 24 de novembre en Alfàs del Pi, en quin altres llocs es té pensat presentar-ho?
Aixo d’Alfàs del Pi és una passe privat. Es presentarà en festivals, estarem d’any a any i mig rodant per ells, el nostre primer objectiu és Màlaga, tampoc depén de nosaltres, manarem el nostre projecte a la ciutat malaguenya i si este festival ens acull, estarem encantats d’estar açí. La nostra fi no és guanyar premis, si vénen donats molt millor, la nostra fi és aconseguir un material audiovisual per ajudar al fet que aquest material servisca de suport i puga formar a la gent. Per a nosaltres seria un èxit si amb el curtmetratge aconseguírem que es matara a una persona menys. Està plantejat presentar-nos als festivals d’Alacant i Elx, i també a festivals iberoamericans i europeus.
Que les dones es posen a dirigir pel·lícules és veritat que cada vegada es veuen més, però crees que hauria de tenir una major visualització sobretot en festivals importants el paper de la dona com a directora?
La meua opinió és un poc complicada d’entendre, intentaré explicar-me tan bé com siga possible. Jo pense que la persona que val ha d’arribar, la qual cosa no podem tenir és un sostre de cristall com el que tenim. Llavors, nominar a gent als Goya o a qualsevol altre premi perquè és dona a mi personalment no em val i a més m’indigna bastant. Que a algú li donen un Goya per ser dona em mosquea bastant, perquè damunt ens estan denigrant més, és com, et donaré un premi perquè ets dona, a mi no em val, o et vaig a nominar perquè ets dona, no em val. Et nominaré, perquè ets bo en el teu treball independentment sigues home o dona. Nosaltres busquem igualtat, jo no busque la reivindicació fàcil ni res.
Les dones ho teniu complicat a l’hora de dirigir o portar un projecte cinematogràfic com este?
En este cas, jo he decidit fer un projecte amb només dones darrere de les càmeres, perquè crec realment en la igualtat i perquè crec que hi ha tècnics molt bons sent dones. A mi no em val que en certs festivals o en certs certàmens surta una persona fent un speech dient: “més dones, més dones”, i els directors de cinema aplaudint el més dones però no contracten a cap, no em val. Hi ha una cosa molt senzilla d’entendre, si estudiem més dones que homes imatge i so, perquè només treballem el 4% de dones en cinema. Hi ha una altra realitat també, les dones veiem molts més colors que els homes, això és biologia pura. Perquè no existeix la figura de Directora de foto, perquè hi ha molt poques. En aquest 4% de dones Directores de Cinema m’inclouen a mi, que no sóc ningú. Quantes dones hi ha a escala nacional dirigint grans produccions?, no hi ha cap, és zero. Les produccions que fan dones com Gracia Querejeta Marín són pressuposats on fan veritables malabarismes. No em sembla just, això si és un sostre de vidre, elles estan demostrant que són dones potents i directores. Jo sóc operadora de càmera i tinc la sort que tinc treball. Jo he estat en una companyia amb 80 persones entre actors, cantants, tècnics i l’única tècnic he estat jo. Jo m’he fet una gira per Espanya i solament m’he trobat dones en dos teatres d’Espanya, casualment han estat a Barcelona, això és el que no pot ser. Amb mi van estudiar 9 dones en la meua promoció i l’única que es dedica a l’audiovisual sóc jo, això és el que no podem consentir! Nosaltres hem fet aquest curtmetratge per demostrar que fem cinema, no per reivindicar la reivindicació fàcil, no!, nosaltres vam demostrar treballant que és com s’ha de mostrar les coses. A mi no em val, i l’hi agredisc perquè probablement ho fa amb la millor intenció del món i em sembla genial, que un actor es pose uns tacons per reivindicar el fet de més dones al cinema, que segurament, jo no he treballat mai amb ell, però ho haja fet amb tot l’afecte del món i no em cap dubte, però a mi no em val. A mi em val que un director que té dos milions d’euros de pressupost cride a Carlota perquè li faça les fotos, em val que cride a Mònica per fer-li d’operadora de càmera, o que cride a Andrea, em val que cride a dones com les que jo tinc per treballar i no és així. No criden i moltes vegades no criden pel simple fet de ser dona. Això és molt senzill, et posaré un exemple, l’altre dia em van passar un meme amb una foto en la qual es veia una dona amb un bebé i una càmera professional de cinema, i posava: “Perquè ningú em pregunta si puc amb el meu fill però amb la meua càmera sí?” Crec que aquesta frase ho definia tot.
Llavors aquesta desigualtat us fa la professió més complicada?
Eixa complicació ho aprecies amb coses com, quan vaig tenir el meu primer treball a Benidorm no vaig percebre cap desigualtat, la vaig notar quan vaig arribar a Madrid. Hi ha comentaris que són molt masclistes i no ens adonem. Jo em moc al final en un món d’homes i quan arribe a un set de rodatge o a un teatre, al final t’has de comportar com un home més. A mi haver de sentir-me com que haig d’actuar com un xic em molesta molt, i de vegades nosaltres mateixos no ens adonem. Jo vaig tardar a donar-me compte i desgraciadament ho vaig fer potser de la pitjor forma possible, nosaltres ens vam anar de festa eixint del teatre i ells estan acostumats a veure’t d’uniforme, llavors, quan et vistes de xica, de xica està mal dita, quan et poses més femenina, et potencies, et poses una falda, et sents a gust perquè t’abellix sentir-te guapa, perquè vols agradar, perquè tant a les dones com als homes ens agrada a tots agradar, al moment que ells et veuen de forma diferent, és com que tens cames i ho sent per la paraula, tens mamelles, a partir d’aquest moment ets com una presa per a ells. A partir d’aquest moment tampoc et tracten igual treballant, tot el que has aconseguit durant ics temps, en aquest moment sembla que ho perdes. A partir d’aquest moment és com estàs segura de pujar-te a l’escala? Jo treballe a 16 metres d’altura, si fa tres anys que em puge amb tu a l’escala, perquè ara que m’has vist amb falda i tacons, no? Has deixat de veure’m com un home, és el contrapunt d’haig de ser un home més i tenir al final actituds d’home per poder fer el meu treball, però és que no ho sóc. Aquest fil tan fi és complicat. La reivindicació que caldria fomentar és que som dones i treballem igual, no hi ha aquesta diferència entre homes i dones. Jo puc tenir més força que un home potser o menys força que un home, depén de com siga l’home, hi haurà dones que tinguen més força i dones que tinguen menys força… El fet que et pugues quedar embarassada és tot un món i ningú es planteja, que una dona es pot quedar embarassada però qui realment agafarà la baixa de maternitat és la parella, el marit, no sóc jo com a dona. Totes aquestes preguntes a l’hora de fer una entrevista de treball o a l’hora que et contracten la tenen molt en compte i no hauria de ser així.
Quin és el teu pròxim projecte de direcció després d’açò?
Hem fet moltes sinergies entre la gent de l’equip i la persona que més conec treballant que és Mónica. Estem les dues un poc boges i si que ha sorgit un projecte diferent, alguna cosa com molt boig. Encara no ho tenim, primer anem a acabar este i quan acabem si que ens ficarem de seguida amb l’altre. M’han demanat que escriba una altra cosa, no sé encara el què, perquè l’alguna cosa molt boig encara no m’ha quedat molt clar, però probablement espero comptar amb tot l’equip que tenim ara en el nostre proper projecte, que no sé encara com va a ser, però potser vam mostrar una altra part més. Això és alguna cosa mes intimista, mes social i l’un altre que buscarem serà un contrapunt més d’acció. Ací hem fet un equipàs amb gent de Barcelona i inclourem més hòmens per al pròxim, perquè açò ha sigut per a demostrar un poc que amb dones es pot fer quelcom interessant
